07 gen 2012 Genocidis d’uns i d’altres
L’Assemblea Nacional francesa ha donat llum verda a una proposició de llei que criminalitza la negació del genocidi armeni, iniciativa que ha generat una considerable crisi diplomàtica entre París i Ankara.
Tot i que aquesta decisió encara ha de passar pel Senat de la República, es dóna per fet que tirarà endavant. Els dirigents de Turquia, amb el primer ministre Erdogan al capdavant, han posat el crit al cel i han contraatacat amb una altra pàgina de la història: el paper de França a Algèria. Segons Erdogan, “els algerians van ser cremats en massa en forns”.
Els turcs, que han trucat a la porta de la Unió Europa amb gran insistència, porten molt malament que se’ls recordi el seu passat. També el seu present, si és que parlem, per exemple, de la nació kurda. Però els grans estats europeus no poden donar gaire lliçons a ningú sobre aquestes qüestions.
El colonialisme francès no va ser cap exemple de tolerància ni de convivència ni de respecte als drets humans, no només a Algèria; si de genocidis cal parlar, les autoritats franceses podrien començar per reconèixer de quina forma París va decidir posar fi a les que considerava anomalies culturals i lingüístiques a la Catalunya Nord, i molt abans dels temps republicans. Per no parlar del col·laboracionisme francès amb la deportació de jueus als camps nazis o del tracte ignominiós que van rebre a l’altra banda de la frontera tants refugiats catalans i espanyols l’any 1939. Sota la bandera tricolor hi ha moltes pàgines fosques que no tenen res a veure amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Sarkozy contra Erdogan i viceversa. Fa l’efecte que els armenis només són munició en una pugna que té poc a veure amb la memòria i la dignitat. Això no treu que la posició oficial turca sobre el genocidi de la població armènia sigui una vergonya institucional que fereix els descendents de les víctimes de la persecució atroç que l’imperi otomà va fer a començaments del segle XX. Si Turquia pretén ser un estat integrat dins el marc europeu, haurà de trencar aquest tabú i mirar el seu passat amb ulls nous.
Un altre assumpte és el d’establir per llei que els negacionistes (de l’holocaust, del genocidi armeni, del racisme belga al Congo, etcètera) siguin perseguits i castigats. Em demano si no hi ha un gran perill de convertir els demagogs en víctimes. No pot defensar la democràcia la veritat històrica d’una altra manera?