ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Una cullera per tallar
4564
post-template-default,single,single-post,postid-4564,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

07 mar 2012 Una cullera per tallar

No és cert que la crisi actual hagi descol·locat més l’esquerra que la dreta europees, tothom està desconcertat. La diferència rau en l’actitud. La socialdemocràcia dubta massa del seu mètode reformista i sembla que es deixa portar més per les emocions que per les raons quan interpreta les noves protestes i, llavors, tendeix a voler imitar com sigui els moviments que fan impugnacions generals al sistema, es diguin indignats o no. En veure recular els seus vots a les urnes, els partits socialdemòcrates volen recuperar vigor mitjançant el contacte amb el magma d’una contestació que, quan intenta formular una alternativa, s’inspira en les doctrines típiques dels partits ubicats a l’esquerra dels socialistes, especialment dels extraparlamentaris. Aquesta paradoxa té alguna cosa que grinyola: l’atracció fatal i sobtada que experimenta el partit gran que articula l’espai d’esquerra per allò que sempre ha estat testimonial i desconnectat de les majories socials.

Si la socialdemocràcia no està segura de la seva identitat, l’esquerra entra en la dimensió desconeguda. Falten idees, és clar. Ho diu fins i tot el senyor Hessel. Però siguem justos: les idees van escasses arreu, no només al territori de l’esquerra. Tampoc els conservadors, els liberals o els democristians tenen un pronòstic gaire rodó que provoqui optimisme. Les obligacions del marc institucional europeu redueixen molt la imaginació dels governants, que han de gestionar uns compromisos d’una dificultat extrema davant d’una ciutadania empipada, desconfiada, inquieta i que no acaba de comprendre el que passa. El fet es que ningú no ho sap de manera clara, els polítics maneguen un diagnòstic provisional, res més.

Edgar Morin em sembla que resumeix bé el quadre general, ho vam llegir en el Magazine de La Vanguardia del passat 19 de febrer: “Estem en una crisi que no és només econòmica, demogràfica, ecològica, moral. És una crisi de civilització, una crisi de la humanitat. Si no pensem en aquest marc, estem condemnats a la impotència. Cal pensar en una altra via, llançant reformes múltiples, cal preparar un nou camí”. Els polítics no ens ho diuen mai, tot això. Costa d’admetre que el món que estem vivint és, per a nosaltres, com aquella època llunyana entre l’antic règim i la revolució industrial, quan els artesans es dedicaven a destruir, empesos per la desesperació,  les primeres màquines de vapor perquè sentien el futur com una amenaça que els expulsava de la seva precària seguretat.

Josep Cuní va organitzar la setmana passada un molt oportú i clarificador debat en el seu programa a 8TV sobre el polèmic projecte d’Eurovegas, que tanta tinta fa córrer. La discussió envitricollada sobre aquesta inversió no és únicament una migranya local sinó que apareix com la metàfora més resplendent del tipus de somnis i pors que modelen moltes societats desenvolupades, avui assetjades per la recessió i l’atur. Estem tant atabalats que creiem que una aposta com Eurovegas pot salvar o malmetre tot un país quan, en realitat, encara no ens hem adonat que tot passa alhora i molt ràpidament, i que ens cal canviar la forma com ens pensem davant dels reptes. No per acceptar o refusar mecànicament Eurovegas o el que vingui, sinó per començar a parlar d’una altra manera de tot allò que ens descol.loca.

L’esquerra és a l’oposició i la dreta governa. Podria ser a l’inrevés. Ni els uns ni els altres tenen el certificat de garantia que asseguri que l’aparell no es trencarà. La reforma laboral que impulsa el Govern central forma part d’aquest moment en què la política sembla que ha declarat la guerra a la gent amb el pretext que val més tallar a temps que deixar que el mal gangreni la cama. Perquè és evident que no s’explica bé la troca on respirem. En teoria, tothom accepta que calia posar al dia la normativa laboral però, després, la concreció amb tots els ets i uts encén totes les alarmes, perquè a la desconfiança general s’afegeix la desconfiança per la picaresca ancestral del nostre entorn: la que practica l’empleat espavilat i la que practica l’empresari irresponsable, figures terriblement nocives que acaben complicant molt la vida a la majoria.

Carrer i eleccions no són intercanviables però han de llegir-se de manera simultània i afinadament. Els sindicats han d’acabar de decidir si convoquen vaga general per al dia 29, un ritual que, segons el nas i les enquestes, no desperta gran entusiasme entre la gent. Solucionarà alguna cosa una vaga general en aquests moments? Res de res. Una vaga general és una vaga política contra un govern o un règim i ara el problema de fons no és ni Rajoy ni la democràcia parlamentària. És més gros. És més difús. La vaga general seria com fer servir una cullera per tallar la carn, un estri equivocat. Ens aferrem a les formes del passat.

El director de la versió de El mercader de Venècia que es pot veure aquests dies al Teatre Nacional de Catalunya obre el seu muntatge amb una manifestació on no hi manca la pancarta en contra de les retallades. L’esmentada escena no aporta res a la punyent obra de Shakespeare però això és un detall menor quan es tracta, sobretot, d’exhibir el compromís del creador, i menys si hi ha diner públic. Els nous temps exigeixen imaginació però és més fàcil – dins i fora dels teatres – ser extravagants que originals.

 

Etiquetes: