04 abr 2012 Continuarà cremant
Els governants volen tornar a reformar el Codi Penal per frenar l’activitat de la guerrilla urbana – és més exacte que dir-ne vàndals, brètols o anti-sistema – que ha fet de Barcelona l’escenari de les seves representacions i el confortable santuari dels seus membres locals i estrangers. Sóc escèptic sobre la concreció final d’aquest enduriment i sobre la seva eficàcia en cas de portar-se a terme. I sóc contrari a la modificació de drets bàsics como el de reunió. A més, hi ha el risc que la pressió anunciada sobre aquest moviment destructiu acabi transformant en màrtirs els seus elements i que el poder públic es vegi superat – això passa des de fa temps – per l’onada de victimisme sistemàtic que acompanya totes les detencions que tenen lloc arran de jornades de violència extrema com la del passat dia 29. Els fets demostren, malauradament, que les forces policials no controlen, mitjançant operacions d’intel·ligència, un fenomen que creix, que és cada dia més agressiu i que gaudeix de diverses complicitats directes i també difuses entre certs ambients, no únicament entre algun sindicat minoritari.
Per què la capital de Catalunya s’ha convertit en el parc temàtic d’una guerrilla urbana que desafia obertament les institucions democràtiques i que actua amb una impunitat extraordinària?
Aquests dies, molts experts han parlat del malestar que genera la crisi econòmica per explicar la raó de ser d’aquest moviment destructiu. Com si la guerrilla urbana no hagués existit a Barcelona abans de les retallades pressupostàries o la reforma laboral i no portés anys arrelant amb total comoditat, mentre les autoritats han deixat fer. Aquesta violència juvenil de cara tapada i mòbil en mà seria, segons el diagnòstic més acceptat, el símptoma més cridaner d’una malaltia social de gran abast. Una febrada. Arrufo el nas davant aquest salt argumental que connecta directament el malestar amb la piromania. Penso, com Hannah Arendt, que les metàfores orgàniques no fan res més que animar els aldarulls “perquè els glorificadors de la violència podran recórrer al fet innegable que, a l’hora de conservar la naturalesa, la destrucció i la creació no són res més que les dues cares de tot procés natural”. No és casual que el foc fascini tant aquesta gent, és l’element que destrueix amb més eficàcia i que, a la vegada, purifica. El món que vivim – abans de la crisi i ara – no es pot reformar, ha de ser enfonsat i purificat, tot ha de cremar. El cartell d’un partit extraparlamentari que cridava a la vaga general mostrava una capsa de llumins com a símbol. Ells són els purs, els salvadors, els herois de la barricada. Tot això és molt tronat i molt primari, com l’anarquisme de fa cent anys. Però es difon a gran velocitat.
El fet que Barcelona sigui una ciutat que es pretén d’esquerres, progressista, compromesa amb tots els oprimits de la Terra i solidària amb les causes més emblemàtiques que toquen a cada moment hauria d’impedir que la guerrilla urbana hi calés foc cada dos per tres. Aquí els joves purs de metxa i pedra fàcils han trobat escalf i comprensió, fins i tot l’adhesió d’una antiga tinent d’alcalde ecosocialista que es declarava anti-sistema sense baixar del cotxe oficial. Però aquesta lògica no funciona i la guerrilla urbana planta cara on ho té més fàcil.
Una explicació interessant la dóna el pensador Slavoj Zizek, un brillant teòric marxista que no deu ser gaire estrany als líders d’aquest moviment. Ell considera que el gran enemic a abatre per l’autèntic revolucionari és la figura del comunista liberal, que nosaltres anomenaríem pijoprogre, perquè encarna les estratègies hipòcrites d’un Occident que, des de la indignació moral, simula actuar urgentment sobre els mals globals però que, en realitat, “no et deixa temps per pensar”. Un exemple que posa l’autor eslovè d’aquesta actitud és la cadena Starbucks – els sona? – per haver fet una campanya segons la qual “amb cada tassa de cafè que hi bevies, salvaves la vida d’un infant” de Guatemala.
No hi ha dubte que, a Barcelona, l’actitud pijoprogre i els seus imaginaris tenen un protagonisme especial, només superat a Europa pels seus homòlegs de París. De comunistes liberals o pijoprogres n’hi ha un bon grapat entre les elits locals i això – segons que sembla – provoca la ràbia dels purs. A canvi, els pijoprogres de Barcelona tracten d’entendre en tot moment els motius d’aquestes criatures extraviades i, per si de cas, sospiten sempre de la policia. La manera com la nostra societat considera els servidors de l’ordre públic democràtic i les seves accions no ajuda precisament a resoldre aquests fenòmens. Aquest és un factor important que pagarem molt car a mig i llarg termini.
La violència és atractiva. La violència exercida amb impunitat encara ho és més. I la violència impune, multiplicada pels mitjans de comunicació i amanida amb retòrica pseudorevolucionària és una experiència única. La guerrilla urbana ha aconseguit el que volia: reconeixement mundial. Cada ocasió de sortir a rebentar-ho tot és un gran vídeojoc. Cada batalla amb els antiavalots és un repte que puntua. Cada paisatge de destrucció és una victòria. Barcelona sembla a punt de rendir-se. La ciutat continuarà cremant. Només hi ha una solució i demana poc soroll: intel·ligència, intel·ligència i més intel·ligència.