13 abr 2012 La foto de la monja
La foto d’Espanya és avui una monja de vuitanta anys que visita els jutjats per declarar sobre un assumpte tan sòrdid i terrible com el robatori de nadons. Sor María Gómez Valbuena ha esdevingut la metàfora castissa i gairebé perfecta – imagineu-vos un espectador francès, alemany o britànic – d’un Estat governat per una classe política que, fins fa dos dies, volia donar lliçons als veïns sobre com anar pel món i que avui resa amb tanta passió com Francesc Baltasar quan pregava perquè plogués a Catalunya. La monja que es nega a declarar davant del jutge és com un president de govern que fuig de la premsa, una estampa impròpia d’una època en la qual tots els llocs són un escenari ben il·luminat i cada gest és susceptible de ser analitzat per milions de persones.
Hi ha imatges que, més enllà dels fets concrets, reforcen tots els tòpics previsibles: la monja que amaga qui sap quins secrets inconfessables – presumptament – és un element de l’Espanya negra i l’Espanya negra connecta molt subtilment amb la possibilitat que Espanya hagi de ser finalment rescatada. Quina idea té l’Europa septentrional de la seriositat espanyola? Vivim en un planeta d’imatges que conformen opinions. Després de les fotografies dels aldarulls violents del passat dia 29 a Barcelona, ara es difon la fotografia de la religiosa que prové d’un passat recent no gaire homologable d’acord amb els principis que inspiren la Unió Europea. Entre una i altra foto, la notícia del referèndum de Rasquera també ha donat la volta al món. És injust que la societat espanyola sigui representada avui per una monja posada sota sospita? Sí, però no s’hi pot fer res.
Existeix encara l’Espanya negra? Vosaltres mateixos. A mi em sembla que, avui, Espanya negra és retallar de manera suïcida en I+D mentre no es toquen els sous dels funcionaris, o incrementar les inspeccions a les petites i mitjanes empreses mentre es decreta una amnistia fiscal per als grans defraudadors. Sense comptar les estàtues a Franco, certs bisbes que viuen en plena Edat Mitjana o determinades actituds futbolístiques, l’Espanya negra no només existeix sinó que també voleia amb esplendor quan algun ministre respon les preguntes dels empresaris catalans amb advertències per fer por la canalla.
La monja cridada pel jutge és un senyal dels temps que vindran. No trigarem a veure sorgir algun miracle – en algun poble espacialment afavorit pels fons europeus – que donarà sentit a totes les confusions del Govern popular. El nou fervor serà antieuropeu o no serà. No descarteu que es faci una nova versió cinematogràfica de les peripècies del Cid i que la promoció dels toros sigui la gran aposta cultural. El lúcid Enzensberger sosté que la UE exerceix un domini tou que es dedica, sobretot, a reeducar-nos. Si miro cap a Madrid, penso que Brussel·les s’ha quedat curta i que haurà d’enllestir molt aviat la feina.