25 jun 2012 Qui té por del president?
La política europea d’emergència ha convertit la política espanyola en un pati molt petit. La figura de Rajoy, tan erràtica i tan semblant a Zapatero, encara empetiteix més aquest paisatge. En aquest context, parlar d’una agenda espanyola que sigui alguna cosa més que evitar la trompada fa una mica de riure. El PP es troba gestionant una batalla per a la qual, òbviament, no hi havia ningú preparat. El Madrid que ens arriba és un niu de rumors sobre la capacitat del president espanyol d’actuar en una obra que és tràgica i exigeix protagonistes disposats a no pensar ni un minut en la posteritat.
Mentre passa tot això, la Catalunya política és un espai que malda per no ser completament reduït a perifèria de la perifèria. Artur Mas surt a fora per lluitar contra aquesta reducció del terreny de joc mitjançant una diplomàcia basada en la cultura i els negocis, una continuació dels viatges pujolians que permetien explicar Catalunya i les seves virtuts a tots aquells que mai havien sentit parlar de Catalunya. Pujol feia d’estadista sense Estat propi i Mas fa d’estadista que no vol tenir res a veure amb l’Estat espanyol. És una diferència substancial que consisteix a evitar que confonguin la societat catalana amb la societat de la festa perpètua que tant emprenya els alemanys. “Nosaltres no som d’eixe món”, va cantant Mas. I, per reblar el clau, ha anunciat una gira europea per explicar el dèficit fiscal dels catalans.
No sé si les elits catalanes valoren prou els esforços del president Mas per evitar que una imatge pèssima d’Espanya entre els socis europeus faci molt de mal als interessos d’una societat que Madrid tracta sempre sota sospita. No sé si les elits catalanes han comparat prou bé el lideratge de Mas i Rajoy abans de fer segons quins judicis sobre les apostes del màxim dirigent de CiU. No sé si les elits catalanes s’adonen que Mas ja no pot respondre a les velles lògiques de la renúncia revestida de responsabilitat quan, a la Moncloa, la responsabilitat és un concepte que va podrir-se esperant els resultats de les eleccions andaluses. Les elits espanyoles no es refien de Rajoy perquè no omple el càrrec i les elits catalanes no es refien de Mas justament per tot el contrari: perquè fa de president de Catalunya sense por.
Mas és fidel a la seva agenda. L’agenda política catalana té com a columna vertebral la reclamació del nou pacte fiscal. Això és bo perquè genera consensos amplis i dolent perquè, segons qui l’expliqui, és una barrera contra la temptació independentista o un interruptor cap a la secessió de Catalunya. Per a uns, el pacte fiscal significa més comoditat per continuar dins d’ Espanya i per a altres un pas definitiu per agafar el camí de l’adéu pacífic i democràtic. El malentès que consigno és d’unes dimensions gegantines i respon a una societat que encara no ha entès el moment històric.