06 ago 2012 Banderes als balcons
Aquest diari explicava, dissabte passat, que l’anomenada Marxa cap a la Independència -organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana- està mobilitzant milers de persones arreu del país. Així mateix, la darrera enquesta quadrimestral del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, divulgada a finals de juny, és el primer sondeig oficial que indica que un 51% dels catalans votaria a favor de la secessió en un hipotètic referèndum. El Govern espanyol, amb moltes de les seves decisions i declaracions diàries, és el primer factor impulsor del creixement de l’independentisme entre sectors socials que, fins fa poc, es movien en un catalanisme autonomista, federalista o similar. Som davant d’un paisatge polític en transformació, la qual cosa es pot comprovar mitjançant alguns detalls que potser no són tan anecdòtics com semblaria a primer cop d’ull.
Un amic comerciant que es dedica als teixits m’explica que aquest estiu està venent més banderes independentistes que mai. La gent les penja als balcons, aprofitant les festes majors o sense necessitat de cap efemèride destacada. Aquest mateix botiguer em deia també que, fa pocs dies, va entrar al seu establiment un senyor de més de seixanta anys, un típic ciutadà d’ordre, i va demanar dues estelades. Quan les va tenir a la mà, va dir: “Ara toca això”. El comentari sembla una adaptació/resposta del famós “Ara no toca” que el president Pujol va convertir en tornada de moltes de les seves rodes de premsa. “Ara toca això” és una frase que mereix atenció per part de les elits que vulguin comprendre. Suggereix que l’etapa de l’emprenyament ja és història, que som en un nou escenari. A més, resulta que el comprador de les dues banderes independentistes és fill d’un català que -per conviccions- va fer la guerra amb les tropes de Franco i que, com a oficial de l’exèrcit guanyador, va entrar a la ciutat l’any 1939.
La complexitat de Catalunya amaga aquestes sorpreses. Passen coses estranyes. Per exemple, un altre bon amic, subtil observador dels carrers, m’informa que al mateix balcó on fa poques setmanes van penjar una bandera espanyola amb el brau, per celebrar el brillant èxit de la roja a l’Eurocopa, ara hi han posat una estelada. Parlem del mateix habitatge, és la mateixa família i són dues banderes que definim com clarament antagòniques. S’exclouen mútuament.
Quin és el misteri? Pares i fills amb lleialtats diferents? Sentiments superposats que cohabiten? Independentisme que vol integrar una certa espanyolitat cultural sense manies? No ho sé. Però cal prendre nota d’aquestes paradoxes perquè descriuen una societat nova que supera amb escreix les premisses de la política i les ideologies que hem conegut fins avui. Prat de la Riba no havia previst aquest embolic.