ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Faula de Patxi i companyia
4657
post-template-default,single,single-post,postid-4657,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

23 ago Faula de Patxi i companyia

Hi havia una vegada un polític que va perdre unes eleccions, però gràcies a un altre dels perdedors va aconseguir arribar a la presidència del Govern. Aquell pacte tenia un objectiu evident: que el guanyador a les urnes (el que havia quedat primer) no continués governant. I un objectiu més ambiciós i més ingenu alhora: que el canvi institucional provoqués una alteració substancial en el mapa de lleialtats dels electors (una part dels quals tenia il·legalitzat el seu partit). La segona meta no es va assolir. És la faula de Patxi López i companyia al País Basc. És, amb totes les distàncies, la faula del tripartit a Catalunya. La faula de qui suma febleses i no coincidències constructives i de llarg abast.

Aquesta faula ens ensenya algunes coses. Primera: Si bé allò que defineix un sistema democràtic és la capacitat dels ciutadans de canviar de govern, l’alternança ha de respondre a un projecte o, llavors, només és un tràmit. Segona: Si bé tot pacte entre partits és legítim, tots els acords no són igualment explicables ni sostenibles davant dels votants. Tercera: Si bé el sistema parlamentari dóna la presidència a qui lliga una majoria, el fet d’enviar a l’oposició els guanyadors dels comicis disloca la percepció de la voluntat popular i posa en qüestió la relació entre majories i minories. Quarta: els partits que perden el poder, si tenen bases arrelades, aprofiten el desert per oxigenar-se, exercici indispensable per evitar l’immobilisme. I cinquena: si un lideratge és feble i no té un gran suport al darrere, el pedestal del càrrec no fa miracles.

Després, més enllà, hi ha la pregunta del milió: Què ha aportat a la societat basca el Govern de Patxi López? No s’hi val a dir que ha demostrat que per ser lehendakari no cal ser nacionalista. Això és cert i és simbòlicament rellevant, però no dóna sentit, en ell mateix, a tota una legislatura que, d’altra banda, ha vist com ETA assumia, finalment, que la violència no porta enlloc. Respecte als governs nacionalistes anteriors (alguns dels quals van ser participats pels socialistes), què ha millorat de debò durant aquests darrers quatre anys? La resposta hauria de ser clara. Em temo que no ho és.

Alguns col·legues d’altres mitjans sostenen que als catalans ens anirà bé que Madrid hagi de dedicar més temps i més atenció als bascos, arran dels comicis que se celebraran el 21 d’octubre. No sóc tan optimista. D’una banda, el Govern espanyol sap que, dels dos territoris que són tractats com a “anomalies històriques”, el pes econòmic, polític i demogràfic de Catalunya relativitza -i més quan el terrorisme ha deixat d’actuar- tot el que passa a Vitòria. De l’altra, hem de tenir present que els rebots de la política basca sobre Catalunya acostumen a ser diabòlicament imprevisibles i gairebé mai ens van a favor.

Etiquetes: