ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Manifestar-se el dia 11
4666
post-template-default,single,single-post,postid-4666,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

06 set 2012 Manifestar-se el dia 11

Molta gent que no ha anat mai o gairebé mai a cap manifestació ha decidit que, dimarts vinent a la tarda, es manifestarà pels carrers del centre de Barcelona. Aquest 11 de setembre veurà, doncs, com molts ciutadans s’estrenen. Sense cap pretensió estadística i a partir de converses recents, es pot preveure que aquests nous manifestants seran d’edats, territoris, afinitats polítiques i entorns socials diversos. És evident que alguna cosa nova passa a l’interior de la societat catalana quan sectors que habitualment no es mobilitzen decideixen que volen ser-hi. Va passar una cosa semblant amb la gran manifestació del 10 de juliol del 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

Interpretar aquesta manifestació que es prepara serà fàcil i difícil a la vegada. Fàcil perquè el lema triat, Catalunya, nou estat d’Europa, és molt clar i no permet ambigüitats. És un lema que col·loca les ambicions col·lectives més enllà de la via autonòmica i més enllà també de qualsevol pacte fiscal. Aquí hi ha la primera paradoxa: l’independentisme parlamentari té un sostre electoral limitat però l’independentisme de caire més civil marca l’agenda de l’entrada al nou curs polític, fins al punt que els partits principals es veuen arrossegats per una dinàmica que ningú sembla controlar. Aquesta circumstància genera moltes preguntes dins i fora del sobiranisme.

A la vegada, interpretar la manifestació del dia 11 també serà difícil perquè el Govern de la Generalitat vol utilitzar-la per pressionar en la negociació d’un nou pacte fiscal amb el Govern espanyol, un objectiu molt concret que no deixa de ser una darrera oportunitat de mantenir l’statu quo. En aquest sentit, i en coincidència amb determinats dirigents del PSC que ara han estat defenestrats, la cúpula de CiU planteja la manifestació com una manera de dir als poders de Madrid que les demandes d’una relació fiscal més justa tenen l’aval d’una majoria molt sòlida i molt activa. D’aquí penja la segona paradoxa, que ja hem apuntat en articles anteriors: el nou pacte fiscal és venut com el dic de contenció de l’independentisme i, a la vegada, com una palanca per accelerar un hipotètic procés de secessió. Aquest és el punt més feble de la gran aposta de Mas, que –no hem d’oblidar-ho– ha aconseguit un consens molt ampli.

La manifestació del dimarts no canviarà res per art de màgia però influirà sens dubte sobre la política oficial. Per tant, l’impacte del gest ciutadà sobre la realitat deixarà tothom una mica descontent. El dia 12 de setembre, el conseller Mas-Colell continuarà patint per poder quadrar els números i pagar les nòmines, i Catalunya portarà la llufa de ser una autonomia que ha demanat el rescat al Govern espanyol. I, poc després, el dia 20, Mas s’entrevistarà amb Rajoy per parlar del pacte fiscal i no de la independència, una trobada de la qual no s’esperen grans fruits.

En l’imaginari del catalanisme, la manifestació multitudinària és molt important perquè remet al moment clau en què el moviment va arribar a la majoria d’edat política, al començament del segle XX. La manifestació representava la fusió estratègica d’interessos dels sectors populars, els grups intel·lectuals i la burgesia més dinàmica al voltant de la reclamació identitària revestida de regeneracionisme. En aquests moments –segons els més optimistes dins del sobiranisme– la manifestació d’enguany posaria en evidència una nova aliança d’interessos al voltant d’un projecte que, després de cent anys d’esforços, hauria renunciat definitivament a catalanitzar l’Espanya castellana. En aquest punt, encara hi ha molta feina a fer entre les elits econòmiques i entre els sectors ciutadans provinents de la immigració dels anys seixanta i setanta.

Estic segur que la manifestació del dia 11 serà un moment rellevant que condensarà moltes coses. Sempre que no es perdi de vista el caràcter transversal i polièdric que ha tingut el catalanisme quan ha estat central, atributs que li han donat arrelament i força, fins i tot en els pitjors moments de la nostra història. No tothom arribarà el mateix dia ni de la mateixa manera a la conclusió que sintetitza el lema de la manifestació oganitzada per l’Assemblea Nacional Catalana i l’Associació de Municipis per la Independència. Entendre això és essencial per evitar polèmiques estèrils i sectarismes destructius.

Hi ha dos tipus d’anàlisi que acaben caricaturitzant el panorama de complexitat dins el qual tindrà lloc la manifestació de la Diada. Pels uns, el sobiranisme només és una flamarada que no està connectada amb les preocupacions reals de la gent, que són la crisi i l’atur. Pels altres, l’actual efervescència sobiranista permetria una secessió exprés i fàcil . El dia 12, hi haurà una batalla entre aquests dos extrems. És necessari fugir d’aquestes reduccions i filar prim per extreure de la manifestació les lliçons que ens permetin distingir on som del lloc on sembla que som. El país està canviant en una direcció determinada, però la societat catalana no ha deixat de ser internament molt diversa, amb interessos contraposats, amb sentiments en pugna i amb lleialtats sobreposades.

Els que ens manifestarem dimarts hem de tenir ben presents aquells que, malgrat els greuges, no hauran sortit al carrer.

Etiquetes: