01 nov 2012 El candidat Miquel Raventós
Jordi Casanovas, nascut el mateix any que es va aprovar la vigent Constitució espanyola, ha escrit una obra de teatre, titulada Pàtria, que confirma aquella idea tan atractiva segons la qual, més vegades que no sembla, és la realitat (o la natura, per dirho com els antics) allò que imita l’art, i no pas a l’inrevés. El muntatge de l’obra, que ha dirigit Casanovas mateix, es pot veure al Teatre Lliure de Gràcia fins al dia 11 de novembre, quan ja serem en plena i oficial campanya electoral, i només hauran passat dos mesos des de la Diada de la manifestació multitudinària a Barcelona.
Per què anoto aquesta circumstància? Perquè la història que aquest vilafranquí ha escrit per als escenaris arranca amb la desaparició, poc abans del dia de les eleccions, d’un candidat a la presidència de la Generalitat que vol proclamar la independència de Catalunya, el carismàtic Miquel Raventós (molt ben interpretat per Francesc Orella), un famós periodista de televisió que remou el món tancat dels professionals de la política i els partits polítics tradicionals. Segons he llegit en algunes entrevistes, l’autor feia uns quants anys que elaborava aquest text, molt abans que l’onada de sobiranisme català transformés de manera tan substancial l’agenda política.
Vaig assistir a la funció del dijous de la setmana passada i vaig comprovar fins a quin punt la intersecció entre la més rabiosa actualitat i la ficció dramàtica influeix notablement en les reaccions del públic. El que està passant al carrer i als mitjans il·lumina la representació i, a la vegada, la faula que se’ns proposa fa el mateix amb els esdeveniments polítics i socials que anem vivint de manera tan accelerada aquesta tardor, amb totes les moltes i evidents distàncies que cadascú hi trobarà. El text, que bascula entre una èpica indignada contra la democràcia de les aparences i un escepticisme radical sobre les possibilitats de veritable transformació d’aquest joc, no és només ni principalment un al·legat a favor del que ara tothom anomena dret a decidir, tot i que és evident que l’autor no amaga l’estelada.
Per mi, hi ha dos grans assumptes que interpel·len l’espectador de Pàtria, molt més que no pas una eventual secessió. D’una banda, hi ha una crítica molt severa a la maquinària que crea lideratges a mida dels electors, tan perversa que fa de l’autenticitat d’un nouvingut a la política el principal artifici de qui aspira al poder, un assumpte clàssic que pel·lícules com El político (dirigida per Robert Rossen el 1949) han descrit de manera descarnada. De l’altra, de manera més subtil, els anhels de Raventós ens conviden a pensar que la independència (o qualsevol canvi de statu quo), si no va acompanyada d’una restauració del prestigi i la credibilitat de la política, serà un projecte buit que ens recordarà massa allò que tant critiquem de l’Estat del qual ara, si us plau per força, formem part. Paradoxa de ser com abans sota una nova bandera. Aquesta autocrítica preventiva és la càrrega de més profunditat que el dramaturg llança sobre el debat agitat que avui existeix a la societat catalana.
Malgrat que al conjunt del muntatge li pesa una mica la tendència a simplificar la complexitat de la política que certs ambients artístics tenen quan volen posar de relleu les avaries del sistema (com si els nostres escriptors no haguessin vist cap episodi d’El ala oeste de la Casa Blanca), com que li pesa cert esquematisme dels personatges, vull destacar l’habilitat que Casanovas té per obrir el focus i suggerir preguntes més incòmodes, que no tenen a veure –com es pensaria de manera automàtica– amb la permanència de Catalunya a la Unió Europea, sinó amb la distància entre les expectatives de la gent i la realització concreta de les coses.
De fet, Pàtria analitza el sorgiment i la construcció d’una il·lusió política reactiva que, de mans d’un líder que sembla fresc i diferent, pot arribar a fer-se realitat. Precisament, la gestió intel·ligent d’una voluntat de canvi és la gran qüestió d’aquesta hora que vivim, el veritable repte que està més enllà i més ençà de les tàctiques dels partits, tot i que ara, amb la cita del 25 de novembre a tocar, hi ha una superproducció d’ocurrències destinades a fer petit el que el dia 11 de setembre va ser gran.
La utilització de la memòria dita històrica, la mentida com a element que iguala adversaris, el risc dels populismes i la tria entre la pàtria física i les pàtries privades són altres assumptes que travessen una trama de la qual encara sobresurt, al meu parer, una interrogació que té a veure amb els mites i realitats del caràcter català: som o no els catalans un poble preparat per a l’heroisme? Raventós podria ser qui gosa dir que l’emperador va despullat o un líder sense peatges o un heroi. Els castellans van construir un imperi a partir d’una mística heroica que va resultar, a la llarga, ineficaç davant d’altres potències. Els catalans –afirmantnos modernament a partir de virtuts radicalment distintes a les de l’espasa i la creu– hem hagut de jugar amb l’astúcia i hem convertit la paciència en supervivència. Pujol va ser fidel a aquesta tradició però Mas n’està inventant una altra. Per això ataquen el president amb tanta fúria. Perquè no s’imaginen un seny que no amagui sempre una derrota.