02 nov 2012 Flors de plàstic dels xinesos
Els nens, ara, sembla que no van gaire als cementiris. Els pares els volen estalviar tot el que té a veure amb la mort, que és un fet que a tots ens ha d’arribar, excepte al gran còmic Eduard Punset, que ho va posar en dubte amb la seva habitual gràcia. L’aprenentatge de la mort -per dir-ho com si jo fos un personatge entrevistat a la contraportada d’aquest diari- és una cosa molt sana i molt higiènica, sobretot per rebaixar els nivells d’estupidesa estructural, factor que (no cal que posi exemples) sempre acaba afectant el PIB dels països. Quan jo era una criatura, vaig tenir la sort que la meva mare em portés diverses vegades al cementiri, a dur flors als avis i a resar davant les seves tombes. El culte als morts -sense caure en exageracions- és important i només una societat que creu viure en el present permanent pot oblidar-ho.
En arribar aquestes dates, la mare s’encarregava que les tombes de la família tinguessin la dignitat que toca. Netejava les làpides i comprava flors, perquè els nínxols fessin goig. Les flors sempre eren naturals, per descomptat. Calia adquirir rams -quasi sempre a la desapareguda floristeria El Campanar- d’una certa entitat, no pas qualsevol cosa. No li passava pel cap que poguessin ser d’una altra manera. Avui, segons observo i també m’expliquen, les botigues de xinesos fan l’agost amb les flors de plàstic. Fa uns dies, van fer l’agost amb les estelades i fa uns mesos amb les banderes espanyoles. El que no trobis en un basar de xinesos és que no existeix.
Digueu-me sentimental, però això de portar flors de plàstic als difunts em provoca tristesa. És empetitir la mort i aproximar-la a l’estètica dels supermercats. Com el dia en què vaig veure un empleat de la funerària portant el recipient de les cendres de la meva mare dins d’una bossa semblant a les que et donen quan fas una compra a una botiga de regals per a la casa. Hi ha gestos que trenquen el món.
Ja sé que les flors de plàstic no són un invent dels xinesos, quan jo era un bordegàs ja s’havien inventat. Els comerciants orientals només les posen més al nostre abast i, llavors, per comoditat o per la crisi o perquè no tenim cap sentit del deure, som capaços de perpetrar el crim i col·loquem unes flors made in China a la tomba de la nostra estimada iaia. En aquell moment, un àngel del bon gust ens hauria de fotre un parell de clatellots.
Volia escriure inicialment sobre un debat típic d’aquests dies, allò tan bonic de triar entre la castanyada o el Halloween, que és una discussió dels anys noranta. M’ha fet mandra, sincerament. Perquè la realitat, que tendeix a la síntesi, ja ha resolt aquest contenciós folkloricocultural: panellets i carabasses foradades, i embolica que fa fort. La Catalunya futura serà de suma o no serà. Però sense flors de plàstic, si pot ser.