11 nov 2012 De Pasqual a Mas
Ella, que amb tanta agror va malparlar de Ferran Mascarell quan l’antic príncep municipal socialista va canviar de bàndol per esdevenir conseller de l’actual Govern, aquesta vegada votarà CiU per primer cop a la vida. Com pot una dona progressista, urbanita, olímpica (del 92) i cosmopolita donar suport als convergents i no estar boja? He de corregir, perquè escolto la seva veu -estrident i amb aquell accent català de la Barsalona pija- fent una precisió important: “Jo no votaré Convergència, votaré Mas”. Ok, amiga. Queda fet l’aclariment. Ciutadana pel canvi, membre eterna del club de fans del Pasqual (ella sempre anomena així Maragall) i declarada enemiga del pujolisme durant anys i panys, ara cau al costat obscur de la força, però encara no gosa explicar la seva mutació a tot el seu cercle d’amistats. Va ser un vell amic seu (que coneix dels temps antics en què ambdós van militar i riure a Bandera Roja) qui la va portar a una reunió on, després d’escoltar una pila de reflexions, va arribar a la conclusió (sempre un pèl dolorosa) que ha de fer costat a Mas sí o sí.
A veure, no és que li hagin rentat el cervell. Continua pensant que els convergents estan molt lluny del seu món i dels seus referents (encara que li cauen bé alguns alcaldes joves de la federació perquè vesteixen modernet i voten a favor del matrimoni gai), però se sent òrfena. Després que l’aparell del PSC sacrifiqués el president Maragall amb un estil que no pot ser qualificat exactament d’elegant, ella va començar un procés de decepció creixent en relació amb les sigles que sempre havien rebut els seus vots, a excepció de les primeres eleccions generals de 1977, que va votar el PSUC.
Podria, potser, ser una de les futures militants del nou partit que intenten organitzar Ernest Maragall i Josep Lluís Carod-Rovira, però no creu que aquestes dues respectables figures encarnin el tipus de dirigent que s’arremanga i que, des de baix, impulsa un projecte. A més, coneix massa bé els tics del Tete, perquè durant una època va treballar a l’Ajuntament de Barcelona i sap que les persones canvien, però no ho fan mai completament.
El Pasqual era la il·lusió constant que va transformar les utopies juvenils en una marca mundial i rendible. Mas no és Maragall, per descomptat. Al gran alcalde de Barcelona tothom li reia les gràcies i tenia un punt de genialitat que aconseguia superar tots els problemes que l’envoltaven. Dit això, el que més li agrada del candidat de CiU és la seva formalitat i preparació, aquest tarannà de venedor seriós d’assegurances que et transmet confiança. I, sobretot, que digui les mateixes coses a Barcelona, Madrid i Brussel·les.
I què pensa ella sobre la independència? Li agrada l’expressió “Estat propi” i no s’escalfa gaire el cap. I li fa gràcia que el seu fill petit tingui l’estelada penjada a la paret de l’habitació.