ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Una declaració democràtica
4748
post-template-default,single,single-post,postid-4748,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

24 gen Una declaració democràtica

El Parlament va votar ahir dimecres dia 23 de gener de 2013 una declaració de sobirania que proclama que “el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà” i que representa, de fet, el punt de partida d’un procés per organitzar una futura consulta –se suposa que vinculant- en la qual els catalans seran preguntats –m’imagino- si volen que Catalunya continuï sent una comunitat autònoma d’Espanya o prefereixen que es constitueixi en un Estat independent. Aquesta resolució xoca frontalment amb la Constitució de 1978, segons la qual “la sobirania nacional resideix en el poble espanyol”. Una majoria important de la Cambra ha dit –de manera pacífica i tranquil.la- que els principals decisors sobre la vida col·lectiva dels catalans són els propis catalans.

Quina és la finalitat d’una declaració d’aquesta mena? Què es vol aconseguir amb la votació d’ahir? Interpreto que es pretenen dos objectius a la vegada. Primer: posar la primera pedra d’un procés d’alta complexitat que exigeix dir, abans que res, quin és el demos al qual fa referència aquest projecte, que és el mateix que afirmar que la personalitat nacional de Catalunya no és un fet accessori o decoratiu sinó substancial. Segon: aconseguir una majoria parlamentària el més folgada possible a favor de celebrar un referèndum oficial (com farà Escòcia, com ha fet Quebec dues vegades), extrem que té a veure més amb l’aprofundiment de la democràcia que amb el nacionalisme. A començaments del segle XXI, resulta impropi de demòcrates intentar prohibir que es pugui preguntar la gent sobre tot allò que afecta directament les seves vides. Aquest és el discurs que Catalunya pot fer arribar arreu.

Al meu parer, la declaració d’ahir és molt important històricament, però presenta tres punts febles que cal subratllar i que els partits que la van impulsar –CiU, ERC i ICV- no poden passar per alt.

En el redactat, la inclusió del concepte “dret a decidir” desfigura l’abast i l’objectiu d’aquesta empresa de cara a la comunitat internacional. En la política catalana, es fa servir aquesta expressió de manera habitual però, a l’hora de la veritat, resulta massa inconcreta i poc útil per explicar la dinàmica en la qual ens trobem als observadors estrangers i a les institucions globals. Per què s’ha renunciat a parlar clarament de dret a l’autodeterminació? La Cambra catalana havia fet servir anteriorment aquest terme i ara, en canvi, l’aparca. Si volem explicar-nos a fora, intentem ser el menys rars possible.

Pel que fa als suports polítics, el fet que el PSC no hagi votat la declaració de sobirania i s’hagi sumat al bloc de la prohibició del referèndum que articulen PP i Ciutadans és una notícia negativa per al socialisme català i també per al conjunt del país. Temps hi haurà d’analitzar les raons d’aquesta actitud de la direcció que encapçala Pere Navarro així com el paper dels cinc diputats que se’n van desmarcar ahir i van optar per no votar. De moment, tot són incògnites. Com alterarà aquest pas del PSC el mapa català de partits? Com afectarà això l’estabilitat interna de l’organització? L’alegria de Sánchez-Camacho i de Rivera en veure Navarro al seu costat era molt evident ahir per la tarda.

Sobre la metodologia de negociació, el judici ha de ser sever: CiU i ERC van començar malament i, després, malgrat establir converses amb la resta de grups proclius a parlar-ne, la sensació és que les coses no s’han fet prou bé ni amb prou finesa. Tampoc s’han explicat clarament al públic. Especial crítica mereix la baralla enverinada entre Unió i CDC a poques hores de la votació, un espectacle lamentable que –sumat a les discrepàncies enquistades dins del PSC- ha fet recordar els moments més absurds de l’atropellada aventura del nou Estatut. No vull pensar que assumptes molt importants i delicats de la vida col·lectiva són en mans d’aficionats, però certes actuacions i certs discursos no fan més que desanimar molta gent que, fa mesos, pensava que la classe política seria prou intel·ligent i prou generosa per conjurar la síndrome de l’autogol, ben documentat per Gaziel en les seves obres de postguerra.

Ara tenim una declaració solemne que diu que el poble català és sobirà. Els que asseguraven que el catalanisme havia mort la nit del 25 de novembre no deuen comprendre res. Que això sigui un brindis al sol més o la clau per obrir d’altres portes dependrà dels nostres representants democràtics i del seu sentit del temps i de l’oportunitat, així com de la capacitat que demostri la societat catalana a l’hora d’aguantar l’estrebada d’un desafiament a l’Estat espanyol sense precedents d’ençà la mort de Franco. Els resultats de les eleccions catalanes van abonar un projecte polític de canvi històric, però ho van fer d’una manera diferent a la prevista per tothom. Em sembla que encara no s’ha reflexionat prou sobre la distància entre allò que es va demanar a l’electorat i allò amb què ara cal treballar.

L’èpica d’altres ocasions era escassa ahir al Parlament. Ni Ítaques ni cites de Martí Pol. Millor així, tenint en compte que la crisi, la corrupció i la frivolitat de certs episodis formen un còctel que pot inflamar-se amb gran facilitat. La sobirania comença per controlar els riscos.

Etiquetes: