18 feb 2013 Populisme ministerial
Vivim dies en què es fa servir molt l’etiqueta “populista”. Certs diagnòstics davant la crisi i, sobretot, certes solucions no poden ser qualificades d’altra manera. Hi ha populismes de tota mena, uns fan riure i d’altres fan por. El populista basa la política en tres operacions: simplificació dels problemes, explicació de solucions miraculoses i voluntat explícita d’explotar amb demagògia tota mena de malestars ciutadans. Tendim a identificar el populisme amb un fenomen que sorgeix en els extrems de l’arc parlamentari i en les fronteres del sistema, però no sempre és així. El populisme també pot venir del cor de la política oficial. En tenim un exemple recent: la reforma per a la Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, presentada pel ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro.
Tot va sorgir d’una declaració d’aquelles que els governants fan per alliberar pressió i sortir del pas. Davant les queixes de la gent sobre el nombre suposadament alt de càrrecs polítics a les Espanyes, en un clima creixent de descrèdit de la democràcia, Rajoy es va treure del barret, l’estiu passat, una solució per calmar els ànims i va anunciar que suprimiria el 30% dels regidors. Més tard, a l’hora de posar sobre paper aquella promesa, l’assumpte ha variat sensiblement: la reforma de Montoro consisteix a ordenar que el 82 % dels edils no cobrin cap retribució, una xifra que crida l’atenció si es té en compte que la Federació Espanyola de Municipis i Províncies manté que actualment ja és un fet que al voltant del 80 % dels regidors es dediquen a la cosa pública gratis et amore.
Un Estat que fos seriós no confondria una reforma de l’administració local amb un nyap improvisat per fer veure que la democràcia és menys cara del que és. Si l’Espanya de les autonomies ha generat un excés de càrrecs dedicats a la gestió, la solució fóra analitzar amb criteris de subsidiarietat i eficiència les duplicitats i, després, retallar el que competencialment no quadrés, començant per alguns ministeris que no tenen cap sentit. En el cas català -cal dir-ho clarament- costa molt justificar que les diputacions mantinguin intactes les seves estructures al costat de les dels consells comarcals, una realitat sobre la qual els partits sempre passen de puntetes.
Aquesta reforma del Govern central no té visió de conjunt, és intervencionista, centralista, antiga, demonitza la política local de manera irresponsable i, amb mentalitat prohibidora, remarca que els Ajuntaments no podran assumir competències que no estableixi la llei, com si no hi haguessin realitats diferents en el mapa. Vet aquí un artefacte mal pensat i mal fet que, en comptes de millorar la democràcia i la governabilitat, només servirà per criminalitzar una mica més els que es dediquen a l’art del possible des de baix de tot.