27 jun 2013 Aigua bruta, no cafè
Primer va ser el cafè per a tothom. Després va venir el cafè descafeïnat de la Loapa i el trauma de l’intent colpista del 23 de febrer del 1981. Ara som en l’etapa de l’aigua bruta que pretenen servir-nos com si fos cafè dietètic i diürètic. Rajoy diu que la reforma de les administracions ha de ser, sobretot, un aprimament de les autonomies. Sempre hi ha, en la política espanyola, nostàlgia de l’any 1976. La crisi alimenta la fantasia de la màquina del temps. A més de les previsibles queixes catalanes, alguns barons regionals del PP i del PSOE han expressat, amb més o menys sordina, que no faran cas de les recomanacions de la Moncloa, encara que Montoro creu que el Fons de Rescat farà miracles entre els més díscols. Les lleialtats perifèriques depenen d’aquest muntatge, com bé han corregut a recordar els populars valencians, curts d’armilla.
L’Espanya de les 17 autonomies explicada com un àpat amb cafè per a tothom és una de les expressions més tòpiques i més desgraciades de la cultura política de la democràcia. Però té la gràcia de traduir plàsticament el pensament profund dels inventors de la cosa. Fernando Abril Martorell i Alfonso Guerra van adonar-se ben aviat que de Catalunya, només podia haver-n’hi una i per això la resta havia de passar per l’adreçador, llevat dels andalusos, que pesaven molt a les urnes. Avui, les autonomies fan nosa a la Moncloa però, a la vegada, són l’espai d’articulació de les elits provincials sense les quals ni PP ni PSOE no serien res. Paradoxa que s’acaba salvant mitjançant el recurs del boc expiatori: autonomia sí, però com més buida millor. Una carcassa per fer bonic.
Abans, d’aquesta mena d’operacions en dèiem recentralització. Com cal anomenar-les avui? Més enllà de confirmar la reedició d’una tendència que Aznar va posar en marxa durant el seu segon mandat, em fascina l’estratègia que fa coincidir la reducció de les autonomies amb l’auge sobiranista a Catalunya. És a dir: quan una part important de la societat catalana diu que l’autonomia no serveix i aposta per un Estat propi, els estrategs del diàleg confirmen la premissa de l’adversari i proclamen que l’objectiu del Govern espanyol és treure competències i serveis a les autonomies, sota l’excusa de reduir el dèficit i racionalitzar la despesa. Qui recomana tirar benzina al foc en aquest moment? Altre cop, l’evidència: la màquina més potent de fabricació d’independentistes catalans és al madrileny carrer Génova.
Els historiadors que es dediquin a estudiar el nostre present d’aquí a cent anys tindran molta feina a comprendre la peculiar manera com el Madrid polític i econòmic va gestionar el canvi de mentalitat de la societat catalana de principis del segle XXI. Tot el contrari del que fa Londres amb Escòcia. Segons un amic que parla sovint amb pròcers de la capital espanyola, “es pensen que Mas faroleja i tampoc no tenen consciència del paper secundari dels partits polítics en aquest procés”. Amb tot, les darreres enquestes inquieten fins i tot els que habitualment sostenen que tot és una reacció emocional que, tard o d’hora, baixarà.
On és la molla que s’afluixa? Anem als clàssics, si us plau. Dins la molt recomanable col·lecció Biblioteca del Catalanisme, que edita RBA, acaba de sortir Espanya i Catalunya, de Pierre Vilar, un volum que posa a l’abast del públic la sucosa introducció que l’historiador francès va fer a la seva monumental obra Catalunya dins l’Espanya moderna. Llegir avui aquestes pàgines permet endevinar canvis de rasant insospitats en els debats que ens ocupen. Vilar escriu que “és el desig frustrat de forjar el grup espanyol a imatge de la nació moderna, sobre la indústria i el mercat nacional, que llançà els doctrinaris i els homes d’acció catalans vers els somnis històrics d’un Estat per a ells i d’una nació catalana”. ¿Què deuen pensar sobre això els dirigents de Foment del Treball Nacional, absents ahir de la reunió solemne del Pacte Nacional pel Dret a Decidir? Ningú no hauria de confondre el fet que un català ocupi la presidència de la CEOE amb la catalanització de l’Estat, i menys quan l’escàndol de Bankia ha posat al descobert que els peons de la centralització financera promoguda pel poder polític espanyol sabien molt bé qui havia de ser el grup rector guanyador (i el perdedor) d’aquest nou repartiment. Allò que Cambó va intentar i allò que Roca Junyent no va poder actualitzar és avui una bandera que voldrien agafar els partidaris del nou pacte fiscal, si no fos que la capacitat d’influència de les elits catalanes en aquest sentit és descriptible. Si no fos també que alguns han descobert les meravelles del pacte fiscal quan a la torre del veí -home d’ordre- han vist voleiar l’estelada.
El maragallisme presidencial fou el darrer reformisme hispànic des de Catalunya i va conduir-nos, a càrrec de Mas i Zapatero, a un Estatut capat pel TC. Les intencions eren bones. La resta del relat és prou coneguda. Davant del malestar català transformat en una ruptura controlada, els assessors de Rajoy recomanen que la reserva índia sigui més petita, més precària i més reserva. Aigua bruta per a aquells que, passant ja del cafè (i la copa i el puro), exigeixen la clau i el duro. Això serà -no en dubteu pas- un gran èxit dels separadors més que no dels separatistes, auguro.