ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Macià o la decepció
4833
post-template-default,single,single-post,postid-4833,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

25 jul Macià o la decepció

Quan intento explicar a algú de fora de Catalunya el que representa el moviment sobiranista i les causes d’aquesta situació, sempre esmento la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que havia estat aprovat en referèndum pel poble català l’any 2006. L’estiu del 2010, hi va haver una enorme decepció entre milers de catalans que encara confiaven en l’arbitratge de les institucions espanyoles. No s’entendria l’aposta d’Artur Mas sense aquesta decepció i sense l’engany de Zapatero durant la negociació del text estatutari. Saber avui que el nou president del TC és militant del PP i que té una fòbia manifesta a tots els nacionalismes (menys al seu) no fa més que confirmar que el drama de Catalunya és tenir un Estat en contra més que el fet de no tenir un Estat propi.

He escrit la paraula decepció amb tota la intenció per subratllar la base moral, prepolítica, que té el moviment català que Madrid menysprea, ridiculitza o desfigura sense analitzar-lo seriosament. Hi ha qui es pensa, equivocadament, que el sobiranisme creix a partir d’un suposat odi visceral a Espanya. Res d’això. El sentiment majoritari previ a la presa de consciència de la via independentista és la decepció, un fenomen que produeix tristesa. Decepció pel fet de constatar que l’Espanya plurinacional no existeix ni interessa fora de Catalunya. Els decebuts, amb el temps, es fan sobiranistes. Hi ha moltes persones que ara diuen voler un Estat català i que, abans, estaven còmodes amb l’autonomia i votaven opcions com CiU, PSC i ICV.

Si es repassa la història del catalanisme, es veu que la decepció hi té un paper fonamental. Hi pensava fa poques setmanes, mentre visitava l’exposició permanent sobre Francesc Macià que es pot veure al magnífic Espai Macià, a Les Borges Blanques, la localitat que fou l’epicentre de la carrera política del president nascut a Vilanova i la Geltrú. Mentre en Josep Segura m’anava mostrant els documents i objectes que permeten entendre la vida i la trajectòria de l’Avi, no em podia treure del cap la paradoxa que suposa que el primer líder independentista català fos algú que havia estat, durant trenta anys, oficial de l’exèrcit espanyol i admirador d’Alfons XIII. Què va capgirar la mentalitat d’aquest tinent coronel monàrquic?

L’historiador Josep M. Roig Rosich ha dedicat diversos estudis al primer líder de masses de la Catalunya contemporània. En el seu llibre Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923) ens ofereix un relat documentat de l’evolució d’aquest polític. Com és sabut, és l’assalt d’uns militars a la redacció del ¡Cu-Cut!, l’any 1905, i la posterior aprovació de l’anomenada llei de Jurisdiccions el que provoca l’entrada de Macià en política dins de Solidaritat Catalana, el moviment electoral interclassista que va aplegar sota un mateix paraigua els catalanistes de totes les tendències. En aquell moment, un jove Francesc Cambó i un desconegut Macià formaven part del mateix projecte. La victòria electoral dels solidaris va ser aire fresc a les Corts espanyoles, un regeneracionisme que aspirava a un reconeixement de Catalunya dins d’una Espanya moderna. Macià era una de les veus d’aquest esperit d’unitat que duraria molt poc.

Malgrat que les pressions corporatives el van obligar a renunciar a la condició de militar (cosa que no passava amb oficials que eren diputats dels partits dinàstics), Macià considerava llavors perfectament compatible el patriotisme espanyol, la demanda d’autonomia catalana i la lluita contra el caciquisme. Però, tot i treballar en assumptes concrets relacionats amb el seu districte, les Corts el van decebre profundament, veia la institució com una farsa, mai va encaixar en l’ambient de Madrid, i va abandonar el seu escó a les acaballes del 1915. Forçat pels seus electors, hi va tornar més tard, quan l’impacte de la Primera Guerra Mundial, el cas irlandès, la crisi social i la inestabilitat política el porten a nous plantejaments. S’adona que la reforma d’Espanya és impossible. Encara sense partit propi, busca el seu espai. El 5 de novembre del 1918, segons Roig Rosich, trobem la primera formulació independentista de Macià en un discurs al Congrés dels Diputats, on l’escolta Cambó, ministre de Foment de Maura: “Yo solemnemente os digo que nosotros queremos formar una nacionalidad catalana libre e independiente”. La decepció es va transformar en un objectiu històric. Ell sí que volia ser el Bolívar de Catalunya.

En les seves Memòries, el líder de la Lliga titlla Macià d’il·luminat i escriu que el seu adversari es va convertir en “el símbol i la representació de Catalunya”, tot i que ningú no se’l prenia seriosament els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera. Cambó, que era més intel·ligent, més organitzat i més modern que Macià, no va saber llegir l’onada de canvi del 1931 i va unir la seva sort a la d’una monarquia arnada, un error que Gaziel va comentar amargament. Ironies de la història. I una gran lliçó per als polítics catalans d’avui. Com també ho és que Macià hagués de renunciar a la República Catalana poques hores després de proclamar-la des del balcó, per no perjudicar la naixent Segona República Espanyola. Aquesta va ser una altra decepció, però massa tardana per poder transformar-la en un nou projecte.

Etiquetes: