20 set 2013 Repetir proeses
Em pregunten si estic a favor o en contra d’uns Jocs Olímpics d’hivern a Barcelona i no sé què pensar. He escoltat veus molt enraonades que s’hi oposen i veus també molt enraonades que ho abonen i m’he quedat igual. L’alcalde Trias diu que vol fer una consulta ciutadana sobre aquest assumpte i em ve al cap aquell referèndum que va organitzar l’anterior alcalde barceloní, Jordi Hereu, sobre la reforma de l’avinguda Diagonal. I celebro no estar empadronat a la capital catalana, perquè llavors hauria de mullar-me, com demana Trias. Tot i que, atesa la magnitud i l’impacte d’uns hipotètics Jocs d’hivern, algú podria pensar que també podrien votar sobre el projecte els catalans que viuen fora de Barcelona o, si més no, els habitants de les comarques pirinenques que serien escenari de moltes de les proves esportives.
Ara, en canvi, tinc un criteri força més clar sobre un dels debats que travessen aquesta hipòtesi olímpica: em refereixo a la discussió sobre l’estratègia que una gran ciutat com Barcelona ha d’aplicar per modernitzar-se i rentar-se la cara cada x anys. A mi em sembla que això d’avançar a cop d’esdeveniment colossal no pot ser un mètode habitual per fer ciutat. Perquè reclama massa recursos dedicats a l’embolcall i a les cerimònies polítiques de venda que envolten aquesta mena d’operacions. Encara que, suposadament, aquestes festes acabin generant beneficis directes i indirectes per a una comunitat.
És un fet que els Jocs Olímpics del 1992 van servir com a megaexcusa perquè Barcelona fes un salt històric i s’abordessin una sèrie d’obres que, contemplades per separat, sense la pluja de diner públic i privat de llavors i sense un termini inflexible, potser no s’haurien concretat mai o no haurien tingut l’ambició que van tenir. D’acord fins aquí. Entre l’enaltiment acrític del moment olímpic i la carregada destralera, deu haver un punt mig de consens segons el qual podem convenir que, a partir del 1992, tenim una Barcelona millor però també amb nous problemes i noves mancances. Siguem justos.
Dit això, no és saludable, en termes polítics i socials, pensar que toca repetir aquella gran experiència cada dècada, només perquè un cop va sortir molt bé. La prova d’aquest error és l’oblidable Fòrum de les Cultures 2004, un esforç fallit per tornar a ser allò que havíem estat durant 1992, obviant que les coses canvien i nosaltres també. La nostàlgia amb xarangues de les elits socialistes municipals i els seus afins va resultar una trampa molt cara.
A mi doneu-me una Barcelona que pensi en els seus habitants i en els que hi entrem cada dia per treballar, a més de pensar en el turisme. Doneu-me una ciutat que avanci sense necessitat d’organitzar un gran espot cada deu anys, no fos cas que la vida normal ens fes tocar més de peus a terra.