12 des 2013 Montoro i l’Estat creïble
Els teòrics clàssics afirmen que la primera missió de qualsevol Estat és preservar la seguretat dels ciutadans -abans súbdits- que en formen part. Amb els segles, hem anat passant del que els experts anomenen poder condigne -basat en l’amenaça, l’ús de la força i el càstig- al poder compensatori -que ofereix una recompensa o incentiu- i, sobretot, al poder condicionat, que és el propi de les societats democràtiques actuals, basat en la creació més o menys subtil de grans consensos, a partir de l’educació, dels mitjans i de l’opinió pública. Per dir-ho breument: un Estat democràtic presentable ha d’intentar convèncer els seus ciutadans, no només vèncer. I ha d’assegurar hospitals i escoles per a tothom així com una vida digna, a més de segura. A canvi de fer això, l’Estat contemporani se sent legitimat per recaptar impostos de manera teòricament justa i equitativa. Si teniu la sort de viure dins de la Unió Europea, se suposa que, a més, hi ha uns drets fonamentals i uns compromisos que obliguen tots els governs que en són membres.
Espanya és oficialment una democràcia moderna integrada dins de la UE però, a vegades, hi ha qui tendeix a oblidar-ho. Per exemple, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que sembla exercir el càrrec com qui té un hort particular i que, darrerament, fa i diu coses que, en d’altres països, acostumen a portar al cessament fulminant. Si hi ha un assumpte que separa les democràcies de debò de les pseudodemocràcies és la gestió dels diners públics. El ciutadà sembla disposat a suportar o entendre moltes incompetències i corrupteles menys aquelles que li recorden el seu paper com a contribuent obligat a la caixa comuna. En aquest sentit, el responsable d’Hisenda de qualsevol Estat que es pretengui creïble i fiable ha de mantenir una actitud gairebé sacerdotal i continguda, d’una pulcritud exemplar en el gest i en la paraula, que d’altres ministres no cal que segueixin, excepte potser els que es relacionen amb els militars i amb els policies. La crisi inexplicable de l’Agència Tributària, envoltada de rumors i mitges veritats que les encrespades paraules del ministre no dissipen, és un episodi gravíssim i un símptoma del desgavell polític espanyol. Un afer que, com és lògic, provoca alarma social.
Un cop hem assumit que vivim en un creixent descrèdit de la política i dels polítics, hi ha casos i casos. La mirada del ciutadà-elector s’està acostumant a acceptar, per exemple, que els comptes de molts partits són tèrbols, però encara hi ha l’esperança que alguns àmbits quedin al marge de la contaminació. Un d’aquests espais sagrats és -o era- l’Agència Tributària, implacable maquinària pública que hauria de fer la seva feina sense tenir en compte les batusses partidistes ni -per descomptat- les fílies i fòbies del ministre de torn, ja fos amic o enemic d’artistes, periodistes o rivals polítics. Es tracta, com és obvi, de principis elementals de professionalitat i neutralitat d’una administració democràtica. Qualsevol ombra de favoritisme, sectarisme o arbitrarietat en aquests assumptes és una bomba d’efectes incalculables.
Des del Congrés dels Diputats, ahir mateix, Montoro va donar a entendre que les crítiques que rep dels mitjans tenen relació amb els problemes fiscals de les empreses del sector. Lleig. Impropi. Estrany. Més digne d’un polític antisistema amb ganes de fer mullader que d’un ministre d’Hisenda d’un Executiu que es reclama membre de la família popular europea. És com si Montoro tingués nostàlgia d’aquell poder condigne que definia els Estats antigament, quan la voluntat del que manava atemoria la gent amb el simple anunci del dolor que patiria el que sortís de la norma. En aquest sentit, la política del titular d’Hisenda és antipolítica perquè és primària; és el recordatori literal del garrot.
L’apreciat Juan Carlos Girauta, columnista del diari ABC amb el qual coincideixo a les tertúlies televisives de 8tv, va dir al programa de Josep Cuní que el diagnòstic de l’independentisme català és correcte quan assenyala que “Espanya no funciona”. Subratllo aquest judici perquè prové d’un col·lega català que ha dit i repetit públicament que no participa de les premisses del sobiranisme i que, arribat el cas, votaria no a la independència. Girauta, de qui estimo l’actitud des de la discrepància en assumptes polítics, va posar el dit a la nafra: Espanya no funciona i, per tant, no ofereix un projecte atractiu. Ubicar el problema en aquesta dimensió general és intel·ligent per part d’aquells que, de manera legítima, volen mantenir Catalunya dins del marc espanyol. El que passa amb Montoro i amb l’Agència Tributària (on hi ha excel·lents professionals que no tenen res a veure amb les manies del ministre) alimenta la idea d’un país que no acaba d’anar i que genera desconfiança interior i descrèdit exterior. Davant d’això, no es veu una reacció d’envergadura dels que afirmen estar sempre molt preocupats pels destins d’Espanya.
Des dels temps de la transició democràtica que sento parlar del sentit d’Estat als polítics de Madrid. És com un mantra. Però molts dels que el repeteixen obsessivament no el practiquen gaire, ans el contrari. L’Estat creïble exigeix confiança i aquesta reclama convèncer més que amenaçar i tractar tothom de sospitós.