20 des 2013 La salut i els ministeris
El mateix dia que hem sabut que el Ministeri de Sanitat i les autonomies faran una norma per prohibir la cigarreta electrònica als hospitals i les escoles, també hem sabut -gràcies a Càritas- que la manca d’un habitatge digne i la pobresa crònica generen un deteriorament alarmant de la salut física i mental de les persones vulnerables. Les dades recollides per l’admirable oenagé catòlica són dures, però no ens diuen res que no puguem intuir si ens dediquem a caminar pel carrer i anar amb els ulls oberts: que la manca de recursos econòmics acaba fent més febles els febles, fins i tot quan hi ha xarxes públiques i privades que treballen per parar el cop. La crisi econòmica, com és evident, ha aguditzat unes situacions que tenim al costat de casa.
La coincidència de l’informe de Càritas amb la regulació de la cigarreta electrònica (una moda que prolifera a gran velocitat, si fem cas de l’obertura de locals que es dediquen a aquest comerç) provoca que, altre cop, em demani quin paper han de tenir les administracions i els poders públics en general en relació amb la salut dels ciutadans. Fa l’efecte que els ministres i consellers del ram saben molt bé com projectar una imatge protectora de l’Estat quan apareix un enemic fàcil d’identificar, ja sigui la cigarreta electrònica o els aliments amb greixos saturats. En aquests casos, els nostres governants s’estimen més pecar de sobreprotecció, la qual cosa els permet dir -solemnement- que tenen cura de la qualitat de vida del personal. No dic que la cigarreta electrònica no faci mal al cos, només subratllo que trobo a faltar el mateix zel vigilant davant d’altres fenòmens. Per exemple, davant de la salut malmesa dels que viuen en la pobresa, sobretot la gent gran.
Els més febles d’entre els febles amb menys capacitat de resposta. Aquest és l’objectiu primordial de qualsevol política social, sobretot quan els recursos han minvat i no es pot fer tot el que es feia abans. Cigarretes electròniques sota control, d’acord. Però també una atenció extrema envers els pisos freds on les àvies soles deixen passar les hores, enmig d’una enorme indiferència. Sentit del que és important i del que ho és menys. En aquest context, es troba a faltar un canvi en els discursos dels governants, que sempre són a la defensiva. Aniria bé una actitud més valenta a l’hora d’explicar les prioritats. Més valenta i menys tecnocràtica, sense necessitat de la retòrica de l’emoció exprés.
Parlem sobre el molt o poc Estat en la cura de la nostra salut i parlem poc sobre els llocs on aquesta funció pública és insubstituïble, sovint sense que això sigui competència del ministre o conseller del sector. Vull dir que em preocupen mil vegades més els ancians que es moren de fred i gana que els consumidors de cigarretes electròniques.