06 gen 2014 Europees molt estranyes
Les eleccions europees sempre són estranyes i les que toquen el 25 de maig d’enguany encara ho seran més. Tot i el pes evident de les polítiques de la UE en les nostres vides, la majoria de ciutadans veu aquesta cita amb les urnes com una cosa de segon ordre. Per als grans partits, acostuma a ser com un gran test de cara a les eleccions generals, però està provat que els resultats no acostumen a predir mecànicament el comportament dels electors quan trien els que governaran a casa. A Catalunya, aquesta vegada, les eleccions al Parlament Europeu no deixen de ser una mena d’enquesta sobre el sobiranisme. Els primers que així ho plantegen -ho han advertit fa dies- són els partits unionistes, PP i Ciutadans. És paradoxal que els que més s’oposen a fer una consulta sobre el futur de Catalunya siguin els que més ganes tenen de convertir les europees en un termòmetre del suport a la independència.
En el camp sobiranista, hi ha veus que propugnen una candidatura unitària de tots els partits favorables a la consulta o, si més no, una llista que representi la suma de CiU i ERC amb la presència d’independents i figures de la societat civil. La direcció convergent fa mesos que diu que treballa en aquesta direcció mentre l’equip de Junqueras ho veu amb escepticisme, per dir-ho de manera elegant. En el món republicà, hi ha ganes de mesurar el creixement que totes les enquestes donen a les històriques sigles i hi domina una idea: una cosa és fer costat al Govern de Mas per enfortir el procés i una altra seria contribuir a tapar la caiguda de vots de la federació. Amb tot, i al marge dels interessos legítims de cada formació, és força ridícul que, en l’actual context, CiU vagi a Europa de bracet del PNB, com ho és que ERC hi vagi de bracet de la coalició Bildu, de l’esquerra abertzale. No descobrim res de nou si afirmem que el nacionalisme basc (el moderat i el radical) no alterarà la seva agenda davant Madrid per afavorir el sobiranisme català. Una candidatura impulsada per CiU i ERC (amb independents i alguns socialistes rebels) donaria moral a un sector ampli de la societat. Camacho i Rivera tenen més clar que alguns sobiranistes que els resultats de les europees seran llegits -es vulgui o no- com un pròleg de les plebiscitàries que Mas contempla en cas que la consulta del 9 de novembre no es pugui fer.
Per a PP i PSOE, tot es redueix a veure qui porta menys malament el desgast ferotge de la vella política, i a comprovar si IU, UPyD i d’altres opcions menors creixen amb tanta força com totes les enquestes auguren. Per a uns líders amb l’escassa credibilitat de Rajoy i Rubalcaba és una sort poder fer campanya sense ser candidats. Rubajoy torna a cavalcar i, en cas de dubte, sempre hi ha el cas de Catalunya per motivar la parròquia. Alguns presidents autonòmics, populars i socialistes, ja ho han fet aprofitant el Cap d’Any. Quins cracs!