ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Racisme, odi, oblit
4922
post-template-default,single,single-post,postid-4922,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

23 gen 2014 Racisme, odi, oblit

De la mateixa França d’on ens arriben els afers de faldilles del president de la República també ens arriba la polèmica generada per l’humorista Dieudonné Mbala, que, dins i fora dels seus espectacles, emet missatges malaltissos contra els jueus, que connecten amb l’antisemitisme clàssic i amb el negacionisme dels feixistes i dels islamistes radicals. Com és sabut, el Consell d’Estat francès ha prohibit actuacions del còmic a instàncies del ministre de l’Interior, Manuel Valls. Dieudonné, simpatitzant del Front Nacional (FN), ha estat multat diverses vegades per alimentar l’odi contra un sector de ciutadans. El pretès artista té èxit entre determinats públics, on pots trobar el jove desarrelat de la banlieue, el votant de Le Pen i el professor d’extrema esquerra que no vol distingir entre els jueus i les polítiques d’Israel. La tesi de Dieudonné és rància, simple i fàcil de resumir: els jueus tenen el poder, controlen el sistema des de l’ombra i són la causa de tots els mals. És una tesi que ens retorna a l’horror.

Malgrat que el dictador Franco tenia una obsessió amb el que anomenava “la conspiración judeo-masónica”, aquí costa d’entendre aquesta mena de polèmiques per un fet bàsic: els jueus van ser expulsats pels Reis Catòlics el 1492 i, passats els segles, la posició perifèrica d’Espanya durant la Segona Guerra Mundial fa que tot el que tingui relació amb l’holocaust sigui ignorat o molt mal entès pel gran públic i per persones que, en teoria, haurien de tenir un coneixement documentat d’aquesta pàgina negra de la història. Per reblar el clau, és obvi que el pes de la comunitat jueva a l’Espanya d’avui no és equivalent al paper rellevant dels jueus a França. I no oblidem altres factors (la nombrosa presència de ciutadans musulmans o el pes electoral de l’FN) que fan de l’Estat veí un lloc especialment sensible quan es tracta d’equilibrar identitats, creences, drets bàsics i lleialtats democràtiques.

Fa pocs dies, un canal de televisió espanyol va emetre La llave de Sarah, una pel·lícula de Gilles Paquet-Brenner basada en una novel·la de Tatiana de Rosnay, que parla de la rafle du Vel’ d’Hiv, l’operació més gran realitzada contra els jueus a la França col·laboracionista, el 16 de juliol del 1942. Més de 12.000 jueus van ser detinguts per la policia del règim de Vichy i tancats, la majoria, al Velòdrom d’Hivern, convertit en presó, des d’on van ser posteriorment conduïts a camps de trànsit i, finalment, a camps d’extermini nazis. El film explora les dificultats dels francesos d’avui a l’hora d’assumir un passat carregat de culpes i silencis, molt allunyat de les fotos heroiques de la França que va desfilar al costat dels vencedors. La vergonya i la memòria esdevenen una mateixa cosa per als personatges d’aquella història. La peripècia dels jueus francesos és una nosa davant la qual es tendeix a dissimular.

La relació de la República (amb els seus valors suposadament universalistes) i els jueus està poblada de fantasmes. El famós cas Dreyfus no va ser prou vacuna, el prejudici i l’odi van perdurar en una societat que abraçava la modernitat… A vegades, tot això retorna de manera abrupta: la detenció i l’expulsió, el passat octubre, de la jove gitana kosovar Leonarda Dibrani, per ordre del mateix ministre que persegueix Dieudonné, no contenia un missatge especialment respectuós per a les minories. Donar senyals tan contradictoris no inhabilita per a governar.

El sociòleg Michel Wieviorka ha escrit a Le Nouvel Observateur que “el racisme ha canviat de rostre” i s’ha fet més subtil. El criteri d’aquest expert és suggerent i ubica el debat en el terreny dels drets, en una societat multicultural que té una estructura institucional que confon integració i assimilació. Aquesta és una discussió que Europa ha de fer de manera serena i evitant els populismes. Ara, les perilloses bestieses que Dieudonné difon són, em sembla, un assumpte de fanatisme més que de racisme, tot i que darrere un racista acostuma a haver-hi un fanàtic o alguna cosa semblant. El còmic francès és un fanàtic que puja als escenaris en comptes de presentar-se a les eleccions. Dieudonné té un problema amb la veritat més que amb els jueus, com acostuma a passar-li a qualsevol que visqui en el fanatisme.

L’escriptor israelià Amos Oz ha escrit que “la llavor del fanatisme sempre brota quan adoptem una actitud de superioritat moral que impedeix arribar a un acord”. Avui parlem de París però es podria aplicar el mateix esquema a certs polítics, més propers, que es dediquen a impedir, per exemple, que una emissora de ràdio es pugui escoltar en un territori veí. El fanàtic, com també assenyala Oz, pot ser qualsevol i per això cal vigilar. La superioritat moral condueix a prescindir de la veritat i es fonamenta en el prejudici i la mentida. Per això, el fanàtic menysprea el coneixement del passat i no té cap problema a dir que les cambres de gas, o el tràfic d’esclaus, o la destrucció militar d’una ciutat no van existir. L’oblit sistemàtic de la història és el camp abonat del fanatisme. Al fanàtic sempre li fa mandra sortir del present. Per tant, no descartem que, ara que apareixen nous partits ultres a Espanya, Dieudonné acabi actuant un 20 de novembre al Valle de los Caídos. Hi tindria un gran èxit.

Etiquetes: