10 feb 2014 Estètica i poder
Davant del jutge Castro, Cristina de Borbó va declarar dissabte que va posar punt final a la seva vinculació amb l’Institut Nóos “per estètica, per imatge”. Hi ha assumptes que no passen mai de moda. És allò de la dona del Cèsar i l’honradesa, és el vell conflicte entre la realitat i les aparences. Els poders són el que fan i el que representen. En temps de l’imperi romà i en l’era de Twitter. L’estètica del poder defineix la naturalesa d’aquest mateix poder, per això resulta sorprenent que algunes institucions hagin hagut d’esperar que la seva credibilitat estigui sota mínims per ser conscients de tot el que comuniquen per defecte, fins i tot quan es pensaven que el seu impacte sobre la gent podia ser neutre. El pensament màgic, instal·lat en el cor del sistema, ha creat una idea equívoca de consens i ha menyspreat la intel·ligència del ciutadà. L’estètica no és mai un accident, sinó una conseqüència.
El missatge de la filla petita del rei d’Espanya arriba la mateixa setmana que hem conegut el darrer baròmetre del CIS, que certifica l’avaria dels dos grans partits espanyols, PP i PSOE, així com la penosa consideració que sobre els seus respectius líders hi ha entre la majoria de votants. Rajoy i Rubalcaba també tenen un problema d’estètica, que és el producte visible de molts altres desastres acumulats. Aquests dies, també hem vist com, ignorant de les regles de la democràcia mediàtica en què vivim, el ministre Montoro s’ha fet diversos autogols en parlar sobre les balances fiscals, un cas d’imatge governamental caòtica. Al seu costat, el ministre Fernández Díaz, a propòsit de la mort de diversos immigrants que volien arribar a Ceuta, ha donat proves d’una gestió que, per ser suaus, podem qualificar de poc estètica i allunyada d’aquells mínims ètics que s’espera d’un Estat membre de la UE. El poc sentit estètic de qui governa també ha dominat les actuacions del president valencià Alberto Fabra, sense manies a l’hora d’amenaçar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per recordar que català i valencià són un mateix idioma. O les paraules del president extremeny José Antonio Monago, relacionant la negociació del finançament autonòmic amb “un mercat de jueus”, declaració que posa en evidència els perfils ètics i estètics de certes elits regionals espanyoles. Que lluny, tot plegat, de l’estètica impecablement democràtica i respectuosa de David Cameron adreçant-se als escocesos perquè es mantinguin dins del Regne Unit. L’abat de Montserrat, en canvi, no pot dir el mateix del Vaticà.
El guió de la política espanyola té tendència als vells esquemes. José Maria Aznar ha comprat una casa de luxe a Marbella mentre emet doctrina des de la FAES. No cal dir res més. Estètica de victòria. Marbella no és una ciutat, sinó un estat de l’esperit, un ideal. I encara hi ha qui s’estranya que molts catalans vulguin desconnectar.