ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Gent i partits
4934
post-template-default,single,single-post,postid-4934,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

03 mar Gent i partits

El termòmetre del procés sobiranista català no és -com es pensen alguns erròniament- un article desenfocat d’un conseller del Govern Mas sobre Puig i Cadafalch, sinó altres fenòmens de més entitat. Si es volen fer pronòstics que no siguin pures projeccions de desitjos, caldrà afinar i observar allí on hi ha menys llum. De què depèn la robustesa de l’aposta que vol concretar el dret a decidir? Aquesta és la qüestió fonamental per parlar del moment polític amb coneixement. Si només es mira el que fan i diuen els partits, sembla que l’energia que va generar el pacte sobre la data i la pregunta del referèndum s’està esbravant en un llarg dia a dia que pot fer-se etern fins al 9 de novembre. La manca d’acord entre CiU, ERC i ICV per incorporar un punt comú en els seus respectius programes per a les eleccions europees confirmaria els pitjors auguris sobre l’excés de tacticisme i el pes dels interessos de cada cúpula partidista per davant del compromís que han adquirit amb una majoria social mobilitzada.

La bona i mala notícia és que res del que facin o deixin de fer els partits favorables al dret a decidir té -de moment- la capacitat de desactivar el procés, un element importantíssim que es desconeix o no es té gaire en compte a Madrid, on encara impera la creença que som davant d’un desafiament construït des de dalt per CiU, ERC i el Govern d’Artur Mas. Les inèrcies civils del procés i les bases que el sostenen són més fortes que la façana institucional catalana. En aquest sentit, els partits sempre han anat a remolc, des de la sentència del Constitucional contra l’Estatut. Mentre Mas no es faci enrere, els sectors més implicats en aquest projecte se sentiran acompanyats -no pas dirigits- per la política oficial, al marge de les mesquineses partidistes. Arribat el moment, el votant premiarà o castigarà qui vulgui.

De què depèn, doncs, la robustesa de la via sobiranista? De dos actors que interactuen al marge dels càlculs estrictes de partit: del Govern de Catalunya i de la part de societat que ha desconnectat del dictat de Madrid, vehiculada mitjançant entitats com l’ANC i altres organitzacions. Enmig, les formacions presents al Parlament. Si els partits favorables a la consulta no són prou generosos i prou flexibles per entendre l’oportunitat històrica, esdevindran còmplices involuntaris dels que esperen que res no es mogui.

Suposo que les raons de CiU, ERC i Iniciativa per no acordar cap punt de cara a les eleccions europees són respectables. Però també podria ser que els dirigents dels aparells d’aquests partits no s’acabin de creure de debò el que la gent vol quan s’ha manifestat. I la gent vol -a més d’independència- una nova manera de fer política. Si es deixa la política de grandesa per al dia en què es convoquin unes eleccions plebiscitàries per saltar la paret, potser ja serà tard. La responsabilitat no es pot ajornar.

Etiquetes: