ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | 11-M, la història accelerada
4939
post-template-default,single,single-post,postid-4939,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

13 mar 11-M, la història accelerada

Primer. Recordo que aquell matí de l’11 de març del 2004 tenia, a primera hora, classe de seminari de Periodisme Polític a la facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Quan vaig arribar a l’aula, els meus estudiants i jo ens vam mirar com dient-nos: “I ara, ¿què hem de fer?”. Tothom estava commocionat. Faltava informació per poder analitzar els fets, l’estupor era el sentiment dominant. Què havia passat? A la classe anterior, havíem estat parlant amb tota normalitat de la campanya de les generals que s’havien de celebrar el diumenge. Les previsions que havíem fet ja no servien. Connectats a la ràdio i a la televisió, vam anar seguint la narració dels periodistes que havien anat al lloc dels atemptats. Al cap d’una estona, en saber que hi havia convocada una concentració de repulsa i solidaritat amb les víctimes a la plaça Sant Jaume, vaig decidir traslladar la classe al carrer, per observar què feien i deien els polítics catalans davant d’aquesta tragèdia. Era inevitable pensar, sobretot, en Carod-Rovira, que havia hagut de plegar del govern Maragall per haver mantingut contactes amb dirigents d’ETA. Els meus estudiants i jo vam tenir la sensació que tothom intentava sobreposar-se al vertigen com podia.

Segon. A la crònica d’ambient de la concentració que vaig escriure aquell dia i que va sortir en l’edició de La Vanguardia de l’endemà, dia 12, anoto el següent: “No falta nadie. Observo los rostros de los políticos, tallados todos por un escultor sombrío, cabezas a las que les ha volado el sombrero de la retórica, miradas presas del vacío, gestos sin escudo. También los que son candidatos. Desde el asesinato de Ernest Lluch, no veíamos estos semblantes de piedra quemada.Vemos los actores sin máscara, las máscaras sin ojos, los ojos estampados en el dato cierto: más muertos que nunca”. Poques vegades com aquell dia he tingut plena consciència dels límits de la política i, paradoxalment, mai com llavors era tan evident que era el moment de la gran política, la que s’allibera del partidisme estèril i del sectarisme tòxic. Malauradament, els que més podien fer per evitar aquesta deriva no van ser capaços de modificar un estil que ha introduït una dosi extraordinària de mentida i de cinisme en la vida pública.

Tercer. El vespre del fatídic 11 de març, i després de passar per la redacció de La Vanguardia, em vaig desplaçar fins als estudis de TV3 per intervenir en un programa especial que, en principi, posava el focus sobre ETA i l’agenda política estatal, d’acord amb la versió oficial que difonia el govern Aznar. Per això, els periodistes convocats per Mònica Terribas érem els que escrivíem de política espanyola i no pas els companys d’internacional. Però, a mesura que passaven les hores, la hipòtesi d’un atemptat islamista anava avançant, de tal manera que, en entrar al plató, les informacions que arribaven des de Londres o Tel Aviv desplaçaven a un segon lloc els missatges ministerials. Vam desar la llibreta amb les notes sobre Ibarretxe i Otegi i vam mirar de no dir gaire bestieses sobre un fenomen del qual ho ignoràvem gairebé tot. La velocitat de la informació va ser molt superior a la velocitat del relat governamental i vam assistir a la veritable història en directe, la que no encaixa en cap guió. Aznar i Acebes feien rodes de premsa a l’estil del 1977, sense tenir en compte que el món s’ha fet petit i que qualsevol amb un mòbil pot ser una font. Inèrcies i excés de confiança.

Quart. El desconcert era enorme. Rumors i més rumors. Un festival de SMS. El desconcert i, més tard, la indignació perquè el govern mantenia una tesi que no s’aguantava. Els nervis es van desbocar: el dissabte, un policia nacional fora de servei va matar a Pamplona un forner que s’havia negat a penjar un cartell contra ETA al seu establiment. Aquells dies vaig escriure això: “La cara del ministro Acebes, en sus comparecencias para explicar las investigaciones sobre la autoría de la matanza de Madrid, es el rostro de un actor que ha sido expulsado de la representación pero todavía no lo sabe”. La penosa gestió informativa de l’executiu del PP va donar peu a actuacions, també penoses, de certs dirigents del PSOE, IU i altres partits. La cita amb les urnes va accelerar encara més la informació i els esdeveniments, i aquesta velocitat va deixar fora de joc els que tenien la responsabilitat de dirigir el país. Les eleccions no les guanya Zapatero, les perd el PP. Curtcircuit democràtic amb un element positiu: el periodisme -en general i malgrat les pressions- va saber desmarcar-se de la faula oficial. La veritat -complexa però assolible- s’havia de comunicar amb més urgència que mai.

Cinquè. Aznar, al seu darrer llibre de memòries, El compromiso del poder, inclou un capítol que reprodueix les seves anotacions durant els dies de l’11-M. Amb data del 7 d’abril, escriu: “Yo tuve la ambición de situar a España entre los grandes y para eso era necesario jugársela, arriesgar y asumir responsabilidades; y lo hice. España tiene condiciones, aunque a una parte del país no le guste. Aposté por una España pujante y orgullosa”. La política de Madrid que avui patim encara és filla -líders i cares al marge- d’aquella aposta incerta. I continua menyspreant la velocitat de la història.

Etiquetes: