ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Els uns i els altres
3163
post-template-default,single,single-post,postid-3163,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

05 des 2014 Els uns i els altres

Abans hi havia sempre dos llocs. Quan dic abans (“antes”, que diuen els avis), vull dir abans de la guerra. Eren dos llocs que articulaven la vida de molts pobles i viles de Catalunya. Sempre era, per exemple, el Casino i el Foment o l’Ateneu i la Societat, dues entitats on la gent anava a jugar a cartes, a llegir el diari, a ballar, a cantar, a fer cafè, a escoltar algun concert, potser a veure pel·lícules. Els noms d’aquestes entitats eren d’allò més bonic: El Federal, El Retiro, L’Aliança, L’Agrícola, El Catòlic… Quan el personal no treballava o no s’estava a casa, anava allí on hi havia altra gent. La vida dels pobles s’articulava de manera binària entre els d’una entitat i els d’una altra.

En termes polítics i socials, la divisió venia a respondre més o menys a la dreta i a l’esquerra. En un dels locals, hi havia els que tenien alguna propietat, algun negoci i certes aspiracions. En l’altre, hi feien cap els menestrals, pagesos i assalariats. Parlo, esclar, d’un món on el terme senyor i obrer descrivien realitats molt antagòniques, de la mateixa manera que el mot mestre, capellà, notari o metge no tenien res a veure amb la nostra vida actual. Parlo d’un món de grans diferències econòmiques i culturals, molt polaritzat ideològicament, intoxicat per consignes primàries i ressentiments acumulats. Una vida marcada per la precarietat i el poder arbitrari, on el batec del progrés lluitava contra l’impuls de la reacció. Tot això, un cop desfermada la guerra, va provocar crims horribles, recoberts amb la coartada de les doctrines. El pus va sortir, els odis eren ancestrals. Gent que volia superar aquesta divisió salvatge -penso en aquella Unió Democràtica o en Acció Catalana- no hi tenia espai.

Quan van entrar les tropes franquistes, el 1939, la societat dels menestrals i dels pagesos va ser confiscada per les noves autoritats, que aprofitaven aquelles parets considerades desafectes per posar el local de la Falange, del sindicat vertical i de tot allò que era el Movimiento. Mentrestant, els buròcrates del nou ordre respectaven inicialment la societat dels propietaris i la petita burgesia, fins que, passat un cert temps, allí on pensaven que tenien amics apareixien activitats i figures potencialment subversives, perquè volien fer teatre en català, portar un cantautor o muntar un curset sobre cooperatives.

A poc a poc, enmig d’un espès silenci, es constatava que uns i altres havien perdut la guerra. Excepte els que van fer negocis o carrera dins del règim, la majoria que havia format part de les dues societats d’abans estava d’acord en certes coses bàsiques. Les antigues diferències van desaparèixer o van esdevenir irrellevants, i així vam fer possible tot allò del 1977.

Ara hi penso, en aquest miracle. Vosaltres potser també.

Etiquetes: