ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Ells s’ho van buscar
3220
post-template-default,single,single-post,postid-3220,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

15 gen Ells s’ho van buscar

No ha estat en un institut de la banlieue sinó en un institut públic de Catalunya, durant una classe de tercer d’ESO on, enmig de la matèria del dia, ha sortit l’assumpte de l’atemptat contra la redacció de la revista Charlie Hebdo. Un noi, fill d’una família magribina, ha donat la seva opinió sobre els tràgics fets de Paris dels darrers dies: “els dibuixants estaven avisats que havien de deixar de fer bromes sobre Mahoma, ells s’ho van buscar”. Immediatament, la professora ha intervingut per marcar la ratlla: “un assassinat mai no es pot justificar, mai”. La docent fa la seva feina i el noi calla. La resta d’alumnes escolta, uns quants se sorprenen i uns altres passen. La classe, després, continua amb la lliçó. Repeteixo, no parlo de la França republicana,  sinó del nostre petit país, la capital del qual és –tots els serveis d’intel·ligència ho certifiquen- un dels punts estratègics per a les xarxes gihadistes internacionals.

Llegint ahir en aquest diari una de les magnífiques cròniques de la Gemma Saura des de la capital francesa comprovo que un dels joves que parlen amb la periodista considera que “a Charlie Hebdo sabien el que feien. Pels musulmans, el Profeta està per damunt de tot. Això és així, ningú no ho canviarà”. Els nens i els adolescents, sovint, no fan res més que repetir el que senten a casa, amb la naturalitat de qui no en valora les conseqüències. Quantes famílies musulmanes –a França o aquí- justifiquen, en la privacitat de la seva llar, els assassinats dels ninotaires del setmanari satíric, tot i que públicament no gosin fer-ho? La pregunta és incòmoda i no té resposta, òbviament. Tant de bo siguin poques famílies. Cadascú, a casa seva, pensa el que vol, faltaria més. Però també és innegable que no forma part de la mateixa categoria de pensament justificar el terrorisme que, per exemple, parlar de nacionalitzar la banca, de baixar els impostos, d’aprovar els casaments gais o de tancar les nuclears. Justificar la mort de persones per una suposada ofensa forma part del mateix tipus d’aberració intel·lectual que porta alguns bisbes o alguns magistrats –molt catòlics, per cert- a justificar –encara avui- la violació d’una dona perquè vestia minifaldilla o lluïa un bon escot.

Que una part de la població –poca o molta- d’un Estat democràtic consideri que un acudit que no agrada pot ser replicat amb una bala o una bomba és un desafiament igual o més gros que les trames terroristes pròpiament dites o l’arribada d’imams que controlen el dia a dia de barris sencers. Perquè ens aboca als límits i als dèficits de l’educació en els valors democràtics, així com als possibles o reals errors a l’hora de concretar amb eficàcia allò que és la integració en una societat plural i oberta. Descobrir que hi ha una distància gairebé insalvable entre el que es diu a l’escola i el que es diu en algunes famílies sobre la triangulació violència-religió-llibertats bàsiques és intuir que, al marge de la persecució dels fanàtics disposats a matar i morir per imposar la seva visió del món, el treball més complicat és desmuntar la legitimació passiva que la violència gihadista pot tenir entre europeus de fe musulmana. En aquest sentit, el psicòleg Saïd El Kadaoui parla del desarrelament i la desorientació que pateixen les famílies magribines –sovint provinents d’entorns rurals- quan aterren en un context urbà i democràtic com el nostre o el francès. Davant del desconcert i el sentiment d’exclusió, l’integrisme pot proporcionar certeses fàcils i una identitat idealitzada que s’oposa a la complexitat contemporània, fortament influïda pel relativisme.

Arribats a aquest punt, ens hauríem de demanar com estem disposats a fabricar demòcrates amb més garanties d’èxit. Això inclou una lluita paral·lela contra el gihadisme i contra tota forma de racisme i xenofòbia. Un combat d’arguments des de l’escola i també arribant a les llars on determinats missatges poden tenir acollida. Si parlem de la banlieue i del cas francès, molts respondran que la clau de tot plegat és invertir molt més des de l’administració, perquè  la cohesió social és el millor tallafocs contra la seducció de la doctrina integrista; la manca d’horitzons vitals i laborals fa que alguns joves se sentin més atrets per l’aventura que promet l’extremisme islamista. Amb tot, no sempre els nois que s’apunten a l’horror són els que han fracassat en els estudis o els que no tenen feina, també trobem –va passar a Londres- terroristes islamistes amb formació superior i aparentment integrats sense problemes en la manera de viure occidental. El factor socioeconòmic és essencial però no és l’únic a tenir en compte quan volem prevenir que una part del jovent europeu musulmà esdevingui enemic declarat i frontal de la societat democràtica dins la qual ha crescut.

Tothom parla de control, de seguretat. Volem trobar l’equació perfecta que ens permeti continuar exercint unes llibertats irrenunciables mentre ens enfrontem a una amenaça esfereïdora. Tot això és importantíssim, per descomptat. Però, ara i aquí, a mi em preocupa, sobretot, el noi que aixeca la mà dins l’aula per exposar tranquil·lament que els dibuixants assassinats a Paris s’ho van buscar i que, per tant, les víctimes de la tragèdia són responsables de la seva mort.

Etiquetes: