ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Un procés adult
3222
post-template-default,single,single-post,postid-3222,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

19 gen Un procés adult

Amb el 9-N alternatiu va tancar-se la fase adolescent, espectacular i èpica del procés sobiranista (marcada per la capacitat de mobilització dels sectors socials partidaris i la reclamació de poder votar) i ara entrem en la fase adulta, prosaica i quirúrgica d’un projecte polític de canvi de conseqüències històriques. Entremig, hi ha hagut unes setmanes agòniques que han fet aflorar descarnadament els interessos diversos del bloc polític sobiranista. Ara tothom és més conscient que la unitat estratègica dels que volen la independència no té res a veure amb la generositat sinó amb el principi central de tota política: la necessitat. El darrer acord entre Mas i Junqueras és la plasmació menys dolenta de totes les necessitats en joc, començant per la de no defraudar la ciutadania que s’ha implicat en aquest viatge. És, en aquest sentit, un exemple d’exercici d’ètica de la responsabilitat.

El sobiranisme ha de combinar el voluntarisme i l’entusiasme que ha estat el seu motor des del 2012 amb la complexitat executiva i l’articulació institucional. De les eleccions del 27 de setembre els partits sobiranistes n’han d’obtenir el clar i definitiu aval o mandat democràtic per concretar el seu objectiu, atesa l’impossibilitat de fer-ho mitjançant una consulta oficial pactada amb el Govern espanyol. Un cop ha quedat clar que no hi haurà una única llista tranversal sobiranista, CDC (amb o sense Unió), ERC i la CUP han de treballar-se a fons els seus respectius espais socioelectorals potenciant la complementarietat per assegurar una majoria clara. Els vots també decidiran si la presidència (i amb ella el lideratge institucional del procés) l’ha de continuar tenint Mas o ha de passar a Junqueras, un fet que no és menor. A banda d’un full de ruta compartit, les diferents candidatures han de transmetre al públic que no s’ha perdut l’esperit de la Via Catalana i de la V, on ningú no preguntava a la persona del costat quin partit havia votat. El que hagi passat a les municipals també influirà, òbviament.

Els mesos que tenim per davant són de discusió i definició del com, i de prendre decisions agosarades. El full de ruta que s’ha de pactar ha d’endreçar tres objectius difícils que s’han de fer alhora: governar el dia a dia, desconnectar Catalunya de l’Estat espanyol i construir la base d’un nou Estat català. Més enllà de les diferències de mètode entre Mas i Junqueras, hi ha els informes -molt sòlids- del CATN i l’afinat criteri de Carles Viver, a qui cal escoltar amb atenció per fer els passos sense errors. S’han d’establir les prioritats i assumir que, malgrat tot, caldrà improvisar. Madrid activarà respostes dures en molts fronts (no sabem si Mas serà inhabilitat) i incrementarà els missatges de la por.

El procés català gaudeix d’una mala salut de ferro perquè respon a un canvi de mentalitat irreversible.

Etiquetes: