ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Tres paradoxes
3248
post-template-default,single,single-post,postid-3248,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

09 feb 2015 Tres paradoxes

El Parlament viurà aquesta tarda una situació sense precedents: un president de la Generalitat en exercici compareixerà en una comissió creada per investigar la corrupció i el frau fiscal arran de la confessió pública feta per un expresident. Com ja hem escrit, Artur Mas havia de triar el mal menor i aquest és, sens dubte, respondre les preguntes de l’oposició sobre un episodi que judicialment encara és obert. El discurs de la regeneració exigeix proves constants i més per als qui s’han compromés amb el procés sobiranista, encara que tothom sap que, per a determinats partits, la compareixença d’avui no té res a veure amb la cerca de la veritat i és una oportunitat d’or per posar en marxa el ventilador de la porqueria. Més enllà de tot això, paga la pena abordar tres paradoxes que envolten aquest esdeveniment.

Primera paradoxa: Mas ha de parlar de les ombres de l’etapa Pujol quan ell és qui ha trencat solemnement amb el pujolisme. La ruptura de Mas amb el passat és doble: ideològica (abraçar el sobiranisme) i funcional (quan agafa les regnes del partit canvia els responsables d’àrees gerencials molt sensibles i acaba amb inèrcies nocives). A més, les relacions entre la família Pujol i el nou líder convergent durant els anys de la travessa del desert van estar marcades per un gran distanciament. El successor, per consolidar-se, havia de matar el patriarca que el va nomenar i això va generar tensions. El paper d’Oriol Pujol en la cúpula de CDC transmetia una idea dinàstica que no tenia res a veure amb la realitat d’un Mas cada cop més enfortit. Va ser un error que el fill de l’expresident no plegués de tots els seus càrrecs abans. Per cert, Mas va aturar les obres de la cuina de casa seva quan el van nomenar conseller per primera vegada, aquest és el seu tarannà.

Segona paradoxa: La lluita contra la corrupció és un factor fonamental per a la credibilitat del sobiranisme, la qual cosa explicaria que ERC hagi forçat la citació del president però, alhora, els republicans no volen tenir un perfil massa alt en la sessió d’avui, per la qual cosa no està previst que sigui Oriol Junqueras qui intervingui. ERC vol marcar distàncies amb CiU però té por de passar-se de frenada i ajudar C’s, PP i ICV a convertir la compareixença en un linxament mediàtic. Una cosa és fer tuits maldients i una altra és preguntar al president.

Tercera paradoxa: Rajoy no va al Congrés a explicar res de Bárcenas i Sánchez-Camacho es nega a donar explicacions al Parlament sobre el cas Camarga, actitud que no impedeix que els populars exigeixin a Mas la transparència total. Cinisme descarat? No. És la diferència entre tenir un Estat al darrere o no. El sobiranisme ha d’acreditar la seva pulcritud cent vegades, per allò que ens recorden els mateixos que encara afirmen -pobrets- que Jordi Pujol va parir el procés: cal saber què és la UDEF i què és el Ministeri d’Hisenda.

 

 

 

Etiquetes: