11 gen 2016 El temps elàstic de Puigdemont
El nou president Puigdemont va definir ahir el seu terreny de joc: entre la postautonomia i la preindependència, un temps aparentment nou. Mas ha estat el president que ha certificat l’esgotament del model autonòmic, sorgit no pas de la Constitució espanyola del 1978 sinó –siguem exactes i justos amb la història- del retorn del president Tarradellas i el restabliment de la Generalitat entre setembre i octubre de 1977, única incrustació de la vella legalitat republicana en l’edifici de la transició. I Mas també ha estat qui, molt abans de l’esclat del cas Pujol, no va tenir més remei que superar les categories obsoletes del pujolisme i assumir un llenguatge nou –transició nacional, dret a decidir, Estat propi- per mantenir-se en la zona central de joc de la política catalana.
Mentre el temps de Mas ha estat una època d’implosió accelerada, no sabem encara com serà el temps de Puigdemont. Sí sabem que avui, amb encerts i errors, el sobiranisme té una presència social, un pes polític i un protagonisme que no tenia fa només cinc anys. I també sabem que a Puigdemont no se’l podrà atacar per ser un convers tàctic a l’estelada, perquè des de ben jove ha defensat aquesta meta sense amagar-se’n. Dit això, el control intel·ligent del temps –no emocional- és l’assumpte clau d’aquest nou Govern: temps per governar i temps per obrir la porta de la independència sense oblidar les lliçons de la passada legislatura. L’obsessió pel calendari que ha marcat el procés fins ara –voler encaixonar una tasca extremadament complexa en 18 mesos- no ha ajudat a fer l’altra tasca imprescindible d’aquest moviment, que és eixamplar la seva base socio-electoral. Quant durarà aquesta preindependència? No ho sap ningú, però és el moment que el sobiranisme revisi algunes previsions axiomàtiques per ser més eficaç i dependre menys de les oscil·lacions emocionals.
Tot i la seva habilitat en les rèpliques als grups d’oposició, Puigdemont va deixar diversos aspectes importants sense detallar, probablement perquè el nou Gabinet té l’obligació de repensar el nou període –i el tan citat full de ruta- a partir d’un escenari molt fluid i ple de realitats emergents. Fins a quin punt la declaració del 9 de novembre pesarà en les decisions i prioritats del Govern de Junts pel Sí? Com es concretarà el pla de xoc per al qual hi ha més voluntat que recursos? No són assumptes petits. Salvar la distància entre la retòrica de la revolta i el dia a dia de la gestió pura i dura és el primer repte dels protagonistes institucionals que ara comencen a caminar.
Sota el signe del socialdemòcrata catalanista Pallach i els pagesos de remença, el nou president Carles Puigdemont assumeix una tasca sense precedents.