ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Mobilitzats, no hegemònics
3749
post-template-default,single,single-post,postid-3749,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

21 gen 2016 Mobilitzats, no hegemònics

El seu funcionament imita una mica el de l’afició blaugrana clàssica: grans eufòries i depressions enormes, combinades amb desconcerts, emprenyaments i malfiances. La base social del moviment sobiranista català té tota l’empenta i alguns dels defectes d’un corrent cívic de tall emocional, per molt que estigui sustentat en arguments econòmics i socials. Hi ha dies en què el sobiranista s’agrada –quan participa en la Via que uneix el país de punta a punta– i jornades en què voldria llançar el barret al foc, descontent davant la complicada concreció política dels seus anhels. Els mesos que van del 27-S a la investidura del president Puigdemont han estat funestos per a l’indepe de carrer, perquè ha contemplat –atònit, malhumorat i desfibrat– com els seus representants polítics s’encallaven en eternes disputes internes que no tenen res a veure amb la batalla previsible amb Madrid.

La bona gent que s’ho creu i que ho va començar ha estat vacunada, de retruc, contra certes malalties. Vull pensar-ho. I aquesta no és una mala notícia. Vull dir que, gràcies a una gestió penosa dels resultats ajustats de les plebiscitàries per part de Junts pel Sí i la CUP, les classes mitjanes –que són el gruix principal i més actiu del sobiranisme– s’han adonat que la independència no serà, en cap cas, una empresa ràpida ni fàcil. Vull pensar que ara tothom és conscient que la revolta dels somriures ha estat només el pròleg amable i admirable d’una transició que exigeix intel·ligència, habilitat i afinat sentit dels temps per part d’aquells que s’han compromès a transformar el clam del carrer (i el 48% de vots) en decisions polítiques. La malaltia infantil del sobi­ranisme ha estat confondre l’imprescindible voluntarisme amb la simplificació. Assumir la complexitat de l’empresa històrica de construir un Estat català no és re­nunciar a res, ans el contrari. Salvar la investidura pels pèls hauria de provocar una autocrítica rigorosa a CDC, ERC i la CUP així com a l’ANC i Òmnium.

Contra el que diuen alguns, és una evidència que aquest procés ve de baix i respon a un malestar objectivable que està lligat a una diagnosi compartida, en part, per autonomistes i federalistes que no s’enganyen. Amplis sectors moderats es converteixen a la independència perquè se senten maltractats pels poders de l’Estat, des de fa temps. No és CDC ni Mas qui manipula la ciutadania amb fi­nalitats espúries. Va ser justament a l’inrevés: una part activa del país aixeca l’estelada per deixar de tenir un Estat en contra i el partit polític que ocupa el carrer del mig no té més opció que sinto­nitzar-hi. Els que no ho van fer i van menystenir aquesta onada s’han esquifit o han desaparegut del Parlament, cas del PSC o d’Unió.

No tots els catalans, però, són parti­daris de la independència. És ben sabut. En aquest context, quin és l’avantatge principal del sector social sobiranista malgrat que no disposa, de moment, del 51%? Per mi, hi ha tres factors que n’expliquen l’èxit: el sobiranisme és l’únic que està constantment mobilitzat, està organitzat a tot el país i, a més, parteix d’una idea regeneradora i alternativa a l’Es­panya immobilista. És cert que l’univers de Podem i de Colau ha posat al mercat un projecte que vol ser tan il·lusionador com el d’una Catalunya independent, ­però no té ni la transversalitat ni la projecció internacional ni la capacitat d’organització dels que han abraçat l’estelada. El fet que les versions perifèriques de Podem –inclosa la catalana– no tinguin grup propi al Congrés dels Diputats as­senyala la distància sideral entre les promeses i la dura realitat.

Dit això, la centralitat del sobiranisme no implica –paradoxalment– que aquest gaudeixi d’una forta hegemonia ideològica, social i cultural, com es podria pensar, tot i el paper rellevant de molts acadèmics de prestigi favorables a aquesta causa. El pes polític del sobiranisme no es correspon amb una hegemonia forta en termes clàssics, gramscians. Coincideixo amb Josep Ramoneda quan observa que “la presumpta hegemonia del sobiranisme a Catalunya té molt de mite”, extrem que il·lustra amb dues dades: l’audiència de TV3 és d’un 13% i només dos dels diaris de Barcelona tenen una línia editorial propera a l’independentisme. Afegeixo que les elits econòmiques sempre han observat aquest procés amb reticència i, d’altra banda, hi ha sectors populars entre els quals no ha penetrat gens el discurs pro secessió. El pe­rímetre del catalanisme cultural és més gran que el del sobiranisme –com expressa Antoni Puigverd encertadament–, però la renúncia que el PSC ha fet del dret a de­cidir ha situat el socialisme català en un territori vulnerable, a mercè del foc creuat de C’s i Podem.

La tensió entre la mobilització exemplar dels independentistes i la manca d’hegemonia real del sobiranisme és un dels problemes que –em sembla– quedaran en evidència en aquesta nova etapa del procés i una de les febleses a tenir molt en compte pel Govern Puigdemont. I les hegemonies autèntiques no es construeixen en quatre dies.

Etiquetes: