26 feb 2016 Addictes al món virtual

Tinc un amic que va passejar-se pel recinte del Mo­bile World Congress i ara té un gran problema. El ­paio s’ha enganxat a la realitat virtual com un animal, és un ionqui. Es veu que va viure l’experiència –és important repetir el mot experiència per subratllar que som actors i no espectadors de la cosa– d’un simulador excepcional i en va sortir transformat radicalment, com el creient que ha pogut accedir a la veritat revelada. Tan real és?, li demano jo, pobre ignorant d’aquesta meravella. “No és real: és molt millor que la realitat”, respon posant els ulls en blanc mentre camina flotant. “Pots viure i veure coses que mai no faràs, és com aquell Aleph del conte de Borges, no sé com explicar-t’ho”. Diria que el meu amic està ben perdut, llueix un somriure d’il·luminat i és incapaç de parlar de res més que no sigui la seva experiència amb aquelles ulleres tan rares. Ara tot el que l’envolta li sembla una eterna tarda de diumenge de migranya i reposicions de Mr. Bean o discursos de Rajoy des del plasma.

Les pintures d’Altamira van ser la primera realitat virtual i, des de llavors, hem anat refinant el negoci. Si et posaves un cap de cérvol i bevies segons què, la festa era superior i tenies molts amics. Els remots romanços de canya i cordill també eren ­realitat virtual, com el Misteri d’Elx o el teatre ambulant de titelles, sigui dit amb perdó, esclar. Amb el cinema que van veure néixer els nostres avis o besavis, la cosa virtual fregava uns límits que semblaven insuperables. Més tard, un cop la tele va semblar que s’avorria de nosaltres, ens es­peraven els videojocs i la realitat virtual pròpiament dita. Per què no? M’agrada veure gent emprovant-se realitats virtuals, són com aquells que ballen o beuen sols, o somnàmbuls que formen part d’un paisatge contra el qual no es pot competir.