ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Sense parlar de Catalunya
3809
post-template-default,single,single-post,postid-3809,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

03 mar 2016 Sense parlar de Catalunya

Tinc una gran curiositat per saber què diran els historiadors del futur sobre el debat d’investidura de Pedro Sánchez. En un moment en què una part important de la societat catalana és partidària de fer de Catalunya un Estat independent, l’home que pretén ser el nou cap de govern d’Espanya afronta aquesta situació amb una manca d’imaginació espaordidora. “No es pot parlar de res que estigui fora de la llei” és la seva frase més repetida. Mentre hi ha un 48 % d’electors catalans que fan costat a partits independentistes, Sánchez es limita a repetir que la sobirania és un assumpte intocable i fora de qualsevol negociació.

No podem dir que el líder del PSOE ens hagi sorprès. Fa temps que, en aquest assumpte, va demostrar que té molta por a dir o fer res que l’allunyi del PP. Recordeu que parla sempre de Catalunya com a “singularitat”, ni tant sols s’atreveix a fer servir el terme “nacionalitat”, que apareix a la Constitució del 1978. Pot semblar una paradoxa però no ho és: la prova més clara que Sánchez no té cap projecte seriós per a Espanya és, justament, que no té cap idea nova davant el principal problema espanyol d’avui, que no és altre que l’aspiració independentista catalana. Els dirigents socialistes imiten la resposta dels dirigents populars, i només hi posen paraules més suaus i algun somriure.

Seria fàcil dir que la manca de propostes davant aquesta cruïlla històrica és degut al seu acord amb el partit d’Albert Rivera, que va néixer –cal tenir-ho ben present- com a formació anticatalanista molt abans del creixement del sobiranisme, amb una agenda centrada en negar el caràcter nacional de Catalunya. L’obsessió dels fundadors de Ciutadans és la identitat en versió jacobina i això forma part de l’ADN de la seva versió general espanyola, per molt que ara vulgui definir-se com a centrista o liberal-demòcrata. Com ha notat Miquel Iceta, l’origen del partit taronja és un antinacionalisme català primari, perfectament connectat –atenció- amb les idees de la FAES d’Aznar. El socialisme català no es pot trobar còmode amb aquest acord, però hi ha contribuït (sense saber-ho) en renunciar al dret a decidir, error que pagarà car i que ha aprofitat En Comú Podem per guanyar posicions. La manca de resposta de Sánchez en ser preguntat sobre la immersió lingüística –defensada sempre pel PSC- és la metàfora de l’atzucac que l’intent d’investidura representa per als hereus de Joan Reventós, Raimon Obiols i Marta Mata, entre d’altres.

El diagnòstic que fa Sánchez de la realitat catalana no pot ser més erroni ni més desafortunat. Ahir i dimarts ho va definir diverses vegades com a “crisi de convivència”, donant a entendre que a Catalunya la gent viu enfrontada per motius ètnics, com si parléssim dels Balcans o de l’UIster. Si és ignorància, Sánchez posa de manifest un nivell de desconeixement de la realitat impropi de qui aspira a viure a la Moncloa. Si és mala fe, el discurs del socialista sobre el procés seria un gran èxit dels populars i de la caverna mediàtica. Francesc Homs i Joan Tardà, en les seves intervencions d’ahir, van advertir Sánchez que aquesta etiqueta desfigura del tot el que avui passa a Catalunya, però el líder del PSOE no va corregir la seva definició en cap moment. Costa de creure que la catalana Meritxell Batet, de l’equip de confiança de Sánchez, pensi que aquesta fal·làcia ajudarà a trobar sortides.

En correspondència amb un diagnòstic erroni, Sánchez ofereix solucions que volen recuperar –sembla- el peix al cove d’altres èpoques, com si no hagués passat res d’important des de l’any 2010, la qual cosa no lliga gaire amb una constatació realista que ell mateix va expressar en el seu discurs de dimarts: una part de la societat catalana “ha desconnectat”. Reactivar la comissió bilateral Estat-Generalitat farà que molts catalans connectin novament amb l’Estat espanyol? Que Madrid atengui d’una vegada el finançament de les persones dependents farà disminuir l’independentisme a un 20%? La manca de visió afinada del que representa la conversió de molts ciutadans a l’estelada ens mostra un PSOE que no vol o no pot llegir les transformacions de fons. Mentre Podem considera que un referèndum sobre Catalunya no seria una tragèdia sinó una oportunitat per reformular el projecte d’Espanya, el socialisme oficial és incapaç d’intentar una operació que s’arrisqui a convèncer els catalans que no marxin. No hi haurà veritable “govern del canvi” a Espanya que no inclogui un canvi de perspectiva sobre el procés català, això és axiomàtic. Dit d’una altra manera: més enllà del que faci el Govern Puigdemont, el nou president espanyol no podrà fer veure que els catalans d’avui són com els que votaven Pujol i Maragall.

L’actitud a l’hora de parlar de la Catalunya en desconnexió serveix per mesurar la credibilitat dels que volen agafar les regnes de l’Estat espanyol. És un contrasentit espectacular. Vet aquí com l’absència més escandalosa s’acaba convertint en l’indicador del veritable patriotisme espanyol, el que no hauria d’amagar el cap sota l’ala.

 

Etiquetes: