ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Faula de l’intocable
3811
post-template-default,single,single-post,postid-3811,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

04 mar 2016 Faula de l’intocable

Avui és un home jutjat per presumptes delictes molt greus en un tribunal. Quan tot acabi, se’ns dirà si és culpable o innocent del que se l’acusa. En aquests moments, ell tendeix a fer-se passar una mica per ximple. Diuen els que en saben que, a vegades, fer-se l’idiota va bé per eludir una condemna. Ja ho veurem. No cal descartar cap hipòtesi quan les
coses arriben a cert punt. Òbviament, ell té dret a la presumpció d’innocència, de la mateixa manera que nosaltres tenim dret a subratllar que les seves declaracions presenten buits de memòria inaudits, per dir-ho amb elegància.

Arran de la seva imputació, una bona font, de total crèdit, em va fer saber directament una dada del passat del personatge. És un detall petit, aparentment: essent ja una figura rellevant del món de l’esport i vivint a la capital catalana, sembla que el noi era ben conegut pels seus veïns d’escala pel fet d’incomplir sistemàticament –reiteradament– el pagament de les despeses de la comunitat, la qual cosa el va fer molt popular –com no podia ser d’altra manera– entre les bones persones que van tenir la sort de coincidir en l’espai-temps amb algú cridat a responsabilitats tan altes. Malgrat els reiterats avisos, el ciutadà i esportista passava olímpicament –mai millor dit– de les seves obligacions essen­cials com a estadant d’aquell pis, la qual cosa xocava amb la seva imatge pública de bon xicot.

Deixar de pagar el rebut de la teva comunitat de veïns quan és evident que no passes dificultats econòmiques sinó tot el contrari no et converteix automàticament en un criminal, per descomptat. Només fa de tu un veí barrut i menyspreable. Per mantenir una actitud tan incívica i tan insolidària cal estar fet d’una certa pasta, sobretot per suportar les mirades i els comentaris de la resta de veïns. Hi ha persones que van així per la vida des de joves i, amb una mica de sort, poden semblar grans senyors, fins i tot altruistes admirables. Penseu en el mític Fèlix Millet, un prohom dedicat a l’art de la rapinya, capaç d’enredar tothom que l’envoltava amb una habilitat sensacional, inclòs el consogre. Ara, el mèrit prin­cipal de Millet no és la seva tècnica ­refinada per enriquir-se de manera il·lícita, sinó el fet de conservar la màscara de gran patrici un cop s’ha destapat la seva naturalesa delinqüencial. En això només ha estat superat per Rodrigo Rato, que manté el posat de senyoret encantat d’haver-se co­negut.

La criatura que no pagava el rebut de l’escala on vivia seu ara al banc dels acusats i ha de passar llargues jornades explicant els seus negocis amb gent important. Tal vegada tot va ser un gran malentès, allò de la comunitat de veïns i el que va venir després. El malentès de pensar que, facis el que facis, ets intocable.

Etiquetes: