01 abr 2016 El resultat final
La mort d’Imre Kertész és l’adéu d’un testimoni d’alt nivell. Necessitem testimonis, encara, sempre. A vegades, em trobo pel carrer el seu traductor a l’espanyol, Adan Kovacsics, un home elegant que porta barret, camina pensarós i saluda amablement. Algun cop, al tren, anant o venint de Barcelona, he tingut l’oportunitat de gaudir de la seva conversa, plena de referències sàvies i observacions agudes.
Recupero ara una entrevista de Kovacsics a Kertész, publicada al diari El País el gener del 2013. En aquell paper, el premi Nobel hongarès es lamentava del protagonisme inquietant de les forces d’ultradreta, antisemites i xenòfobes, al seu país. I explicava que l’essència de la seva obra és “traslladar el que ha passat a una dimensió espiritual. Que quedi en la consciència, encara que ara ho veig amb menys optimisme que fa uns anys. L’Holocaust és l’enfonsament universal de tots els valors de la civilització”. Kertész no feia pronòstics alegres, considerava que “l’Holocaust no és present en la consciència dels polítics europeus”. Per al literat, el que va fer possible Auschwitz no ha desaparegut, començant per l’antisemitisme, disfressat, a vegades, d’altres causes. Les opinions de Kertész –influïdes per la deriva reaccionària de la seva pàtria- no són tranquil·litzadores, fugen de la zona de confort i del políticament correcte. Ell era un testimoni i des d’aquesta autoritat aixecava acta del present. A la vista de certes actituds irresponsables i de certes decisions contràries als drets humans, és evident que els polítics europeus s’han extirpat la memòria del gran horror. En aquest sentit, l’autor de Sense destí, va ser profètic.
Què hi ha sota la crosta d’una certa Europa? El benestar, la democràcia, la llibertat són conquestes irreversibles? A Jo, un altre, Kertész escriu –any 1993- això: “Què em separa de la classe mitjana cristiana d’Hongria (que és més aviat una classe intel·lectual mitjana que una autèntica classe mitjana)? Doncs que dóna importància a la diferència que hi ha entre els insults del comte Pál Teleki contra els jueus i els insults de Ferenc Szálasi contra els jueus. A mi, en canvi, tant me fa, perquè al meu parer el resultat final és sempre Auschwitz”. Teleki era un polític conservador contrari a col·laborar amb Alemanya i Szálasi era el fundador del partit feixista hongarès i el responsable de l’assassinat de molts jueus. El resultat final és el que compta, esclar. Sempre. La distinció entre uns insults i uns altres és –en aquest cas- un refugi per a la bona consciència, una porta d’emergència moral, un matís que fa molta pudor. El truc de l’ànima.
Em demano si avui no correm el perill d’acabar sent tots –potser sense saber-ho- una mica com aquella classe mitjana cristiana d’Hongria que denunciava Kertész.