ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | L’estafa del segle
3959
post-template-default,single,single-post,postid-3959,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

10 jun 2016 L’estafa del segle

Hem sabut recentment que els Mossos d’Esquadra han desarticulat un grup de malfactors que estafaven persones grans fent-se passar per operaris encarregats de la revisió del gas. Els delinqüents cercaven els avis més vulnerables, per edat o per salut. Els més cobejats eren els ancians que tenen problemes de memòria o similars, perquè així la comèdia de la falsa revisió es podia reproduir amb una facilitat sensacional i les víctimes ni se n’adonaven o dubtaven sobre allò que estaven vivint. A un home de vuitanta anys amb malaltia d’Alzheimer li van robar més de 40.000 euros en diverses visites. Més enllà de la indignació que produeix aquesta mena de delictes contra els més febles de la societat, l’episodi és una magnífica metàfora del nostre temps. Aquest engany és l’estafa del segle perquè –d’alguna manera– tots els ciutadans som avui com els avis amb memòria fràgil a qui és fàcil aixecar la camisa.

Vivim temps de tones incessants d’informació i, alhora, de grans forats de memòria. Umberto Eco va fer notar, amb la seva lucidesa habitual, que els mitjans d’informació són, encara que no ho pretenguin, màquines de l’oblit que esborren el passat a cop d’una actualitat que ens aclapara. Ho va escriure fa molts anys, quan tot just es començava a parlar d’internet i quan les xarxes socials encara no existien. Una de les professions més apassionants de la nostra època és la dels experts en reputació digital, gent hàbil a separar el gra de la palla i en el tractament quirúrgic de la infor­mació i la memòria virtual que hi ha sobre persones i institucions. Però sempre han tingut bec, les oques: en el món clàssic, quan el periodisme ­feia olor de tinta i censures oficials, també hi havia qui pagava per no ­sortir mai i viure en una confortable penombra, a recer de polèmiques i fotògrafs.

Avui comença una nova campanya electoral i, malgrat que les hemeroteques són ben accessibles i les piulades dels candidats són exhumades pels rivals, la política encara es fa –com abans i com sempre– a partir d’una premissa aterradora: l’elector no té memòria. Tot s’oblida. El votant és –davant del candidat en campanya– com l’ancià desvalgut davant del paio que es fa passar per revisor del gas. Tots som l’avi amb alzheimer a qui anaven plomant. Tant li fa el que prometi l’un o l’altre, d’aquí quatre dies no ens en recordarem. Feu-ne la prova: quantes promeses podeu explicar de les que van inundar la campanya del 20-D, només fa mig any? La promesa més famosa de la democràcia espanyola va ser aquella de González el 1982: va dir i repetir que crearia 800.000 llocs de treball. No ho va complir, però la bona gent el va continuar votant.

Els estafadors de les falses revi­sions del gas s’han limitat a copiar una manera de fer que funciona a gran escala. No els ho podem re­treure.

Etiquetes: