ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Bruixes contra l’irreal
3999
post-template-default,single,single-post,postid-3999,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

08 jul 2016 Bruixes contra l’irreal

S’ha pogut veure recentment al festival Grec Les bruixes de Salem, una de les obres més conegudes i representades d’Arthur Miller, en traducció d’Eduardo Mendoza i muntatge d’Andrés Lima. El famós dramaturg nord-americà, tot recordant com va sorgir la idea d’agafar una història del 1692 per parlar del que passava al seu país als anys cinquanta, es refereix a “la irrealitat que m’envoltava”, un clima de creixent sospita i persecució sobre tot allò que era considerat comunista o simplement progressista. Segons Miller, la guerra freda va modificar la menta­litat dels nord-americans molt ràpidament, “les paraules s’havien tornat temibles” i molts pensaven –segurament amb tota la raó– que l’FBI havia intervingut els telèfons. “L’im­portant en aquest cas –apunta el ­cèlebre autor– és que res d’això no era un secret. Tothom tenia una idea precisa del que passava, però, com em va succeir a mi, se sentia im­potent per reaccionar. I encara avui crec que no puc transmetre adequadament la densitat que tenia l’atmosfera del període, amb tal rapidesa el que indigna s’havia convertit en la norma acceptada”.

Impotència davant una inversió general de valors: el que indigna qualsevol persona de bé esdevé normal i corrent per a una majoria. Davant això, l’abús de poder està servit i pot, fins i tot, mostrar-se com a tal, a cavall de l’obscenitat i el cinisme, tot negant sense problema el que és ben evident. Miller sentia impotència davant el clima paranoic que va fer possible la croada del senador McCarthy contra centenars de dones i homes que eren delatats amb el més pur estil inquisitorial. I va escriure Les bruixes de Salem com “un intent de tornar la realitat a la vida, una realitat palpable i estructurada, una obra d’art creada a fi d’interpretar una obra d’art anterior que es deia realitat però no ho era”. Per Miller quedava clar que “vivíem en una forma d’art, una metàfora que ja no tenia història però que, per increïble que sembli, de sobte es va apoderar del país”.

El cas Bárcenas ja ha passat als escenaris gràcies al jove dramaturg Jordi Casanovas. Quan veurem altres figures de la irrealitat oficial que ens envolta convertides també en matèria teatral? N’hi ha de sobres, esclar. Un comissari de policia revela davant el jutge certes operacions, sorgeixen converses inquietants d’un despatx ministerial, qui ha de dimitir no ho fa, el que indigna (en una democràcia) sembla norma acceptada també ara i aquí, augmenten els vots als responsables d’aquesta obra d’art que colonitza la nostra actualitat… Ens urgeix tornar la realitat a la vida pública, que ha estat desplaçada des de fa dies per una farsa fosca que ens empassem –perplexos– amb la mateixa impotència espessa de la qual parlava Arthur Miller. “Les bruixes mereixen la foguera”, és el que pensen molts.

Etiquetes: