ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Pentinar el gat del RUI
4017
post-template-default,single,single-post,postid-4017,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

18 jul 2016 Pentinar el gat del RUI

L’Assemblea Nacional Catalana ha decidit exigir al Govern Puigdemont que in­corpori un referèndum unilateral (RUI) al full de ruta de la in­dependència. Aquesta posició és resultat d’una consulta interna en què només han participat poc més de 9.000 socis d’una entitat que en té més de 30.000. L’organització que presideix Jordi Sànchez ha impulsat un debat que no sembla haver interessat gaire els associats ni el sobiranisme en general, tot i que en els darrers dies ha aparegut també –casualment– un manifest a favor del RUI. Cal apuntar, a benefici d’inventari, que la direcció de l’ANC ha organitzat una sèrie d’actes on gairebé sempre els ponents han parlat només a favor del RUI, un exercici mancat de la mínima neutralitat, actitud que desacredita la cúpula d’una organització en què –en teoria– conviuen moltes sensibilitats.

El del RUI és un fals debat generat per diversos motius i actors. Per a Sànchez és una manera de treure’s la llufa de ser proper a Mas, donar sortida al nerviosisme d’una part de la direcció de l’ANC i llançar un lema perquè la gent es mobilitzi per a la Diada. Per a la CUP és una manera de deixar de parlar del pressupost, fer pressió a Junts pel Sí i simular la desobediència. Per a Antoni Castellà, líder de Demòcrates, és una manera de marcar distàncies amb el naixent PDC i caure bé als que tenen pressa. Per a certs comentaristes és una manera de donar-se la raó a ells mateixos, lluir testosterona i, de passada, escopir contra Mas i la consulta del 9-N, l’esport que més els plau juntament amb el de bastir teories al marge de la realitat.

Per què és tan feble argumentalment la posició dels que propugnen el RUI? Perquè, en general, prescindeixen sempre de dues dades essencials: a) l’independentisme encara no té prou musculatura social (segons les xifres del 27-S, que és l’enquesta més important feta fins ara sobre la secessió a Catalunya); b) l’Estat espanyol disposa en exclusiva de la capacitat de coerció sobre els servidors públics, indispensables per fer un referèndum unilateral; en aquest sentit, cal explicar les moltes dificultats que van sorgir la vigília del 9-N, quan les amenaces de Madrid van impactar sobre part d’aquells que, des de baix, s’hi havien compromès.

La qüestió de la força –bàsica en política– és eludida sospitosament per tots els que ens canten les bondats d’un RUI, llevat d’algun crac que somia una insurrecció a l’estil irlandès o oriental. Germà Bel ha resumit bé aquest problema amb claredat a Vilaweb: “Fem un Estat o fem una falla? Si fem un Estat, hem de tenir allò que fa falta per a implantar una decisió unilateral. Tècnicament i jurídicament, és molt clar. (…) Un Estat és una cosa que imposa una llei sobre unes persones en un territori, això no és cap opinió. És un fet. Si no, no hi ha Estat”. Qui no té feina el RUI pentina. I alimenta la frustració.

Etiquetes: