22 jul 2016 L’estrany Ferran Sáez
Hi ha un moment a la vida en què saps perfectament que no jugaràs mai a Pokémon Go ni a res que s’hi assembli i, llavors, assumeixes de manera responsable que quedaràs al marge de certes converses i que el teu univers passarà per camins de carro –els paios cool en diuen carreteres secundàries– i per conrear certes afinitats més enllà i més ençà de les modes. Aleshores, un cop ja no et cal vestir-te com els teus fills ni baixar-te la darrera sèrie sobre gent americana que vota Trump, pots llegir el nou llibre de Ferran Sáez Mateu, titulat igual que un fado intens de la gran Amália Rodrigues: Estranya forma de vida, editat per AContravent.
Sáez Mateu ha escrit un breviari, la qual cosa és com presentar-se en ple migdia amb vestit, corbata i barret a una platja nudista. Inspirat per Montaigne –a qui va dedicar la seva tesi doctoral–, l’autor de La Granja d’Escarp ens regala una prosa que talla com ho fan els ganivets suïssos acabats d’estrenar. Convertint el dolor i les adversitats de l’existència en una lucidesa que resulta subversiva enmig de tantes frases de plàstic com ens empassem, l’amic Ferran –macerat en un humor d’alta graduació– diu el que no diu ningú i, d’aquesta manera, ens obliga a vomitar i/o excretar una mica de l’estupidesa que anem acumulant a la sang. El seu llibre s’hauria de poder comprar també a les farmàcies, cosa que té la seva ironia perquè és tot el contrari d’una obra d’autoajuda.
En català, del postureig, sempre n’hem dit fer els gegants. Ara hi ha molta gent que ajunta paraules per fer els gegants. Sáez Mateu és als antípodes d’aquest personal: ell escriu –em sembla– per foradar una paret invisible que cada dia apareix on menys ho pensem. Per avisar-nos que no som ninots virtuals. Vet aquí un tast del text: “Pietat. Tenien una cabra, tenien un carro de color verd, es movien. Els vam apedregar, sol·lícits, com acomplint un deure antic que ells, de ben segur, ja s’esperaven. Renovàvem, sense saber-ho, la condició ancestral del nomadisme, que és tràgica. Ells feien olor de fum i nosaltres érem nens d’un país subdesenvolupat, poca cosa. Se’n van anar Segre avall, cap a l’Aragó, pel camí de Mequinensa. Guardo un record impossible de soroll de canyes trencant-se. Era la primavera del 1971, quan vaig fer la Primera Comunió”.
En aquesta vida estranya escrita per Sáez Mateu jo hi trobo ressons de Fuster, de Cioran, de Canetti i –no crec que l’autor m’ho admeti fàcilment– del Pavese que enyorava tresors enmig del fang. Literatura d’idees, en direm amb precaució, perquè sabem que les idees tenen molt mala premsa, i més si aquestes no desfilen pel carrer gran on es fa el carnaval de l’autoindulgència. Si no voleu quedar bé amb la vostra consciència, llegiu ara mateix el llibre d’un escriptor a qui la llibertat no li fa cap nosa.