ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Preguntes en una guerra
4040
post-template-default,single,single-post,postid-4040,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 jul 2016 Preguntes en una guerra

El bon amic Joan Safont va piular, fa pocs dies, que els europeus ens haurem d’acostumar a viure com els ciutadans d’Israel. Vaig pensar que era una metàfora que convida a pensar el problema més greu que patim amb una dosi inhabitual de sinceritat, no exempta de provocació. La proliferació d’atemptats gihadistes en diverses ciutats europees –especialment a França i Alemanya– trenca la idea sobre la qual s’havia bastit la convivència a Europa occidental del 1945 ençà: la confiança. La seguretat col·lectiva en les democràcies europees partia de la confiança i del convenciment que les amenaces existents –fins i tot les accions dels grups terroristes i de delinqüència organitzada– podien ser combatudes i contingudes amb els instruments policials i jurídics. La violència política i la violència mafiosa podien atacar una societat però gairebé sempre quedava clar que –també en els pitjors moments– els polítics i els funcionaris ­sabien què s’havia de fer i coneixien bé el perfil de l’enemic.

El gihadisme ha descol·locat els governs occidentals. A diferència dels terrorismes tradicionals que operaven als països europeus, aquest nou enemic és global, transnacional, suïcida, s’organitza en xarxa i té capacitat de formar fàcilment els seus combatents en escenaris de guerra convencional. A més, per la seva naturalesa, el terrorisme gihadista és un llumí que pot incendiar espais multiculturals, que pot generar moviments reaccionaris i populistes i que pot posar en perill els principis que sustenten les societats obertes, pluralistes i respectuoses amb els drets humans. No és cap secret que un dels grans objectius del gihadisme és aconseguir que les democràcies creïn ­excepcions polèmiques que desfigurin la seva raó de ser. La vella lògica d’ac­ció-reac­ció vol –en el càlcul més pervers dels ideòlegs gihadistes– una Europa trencada, desmoralitzada i amb governs autoritaris disposats a menystenir les llibertats essencials per fer la guerra contra els soldats de l’Estat Islàmic que sorgeixen on menys ho pensem.

En aquest context, vull formular dues preguntes: què pot fer la ciutadania europea en general?, què poden fer els europeus de fe musulmana? Mentre els governs s’enfronten com poden i saben al gran desafiament (França ho fa d’una ­manera, Alemanya d’una altra), la població gestiona la por, el desconcert i la ràbia. Gestionar aquests sentiments no és fàcil i ningú no ens ensenya com fer-ho. El sentit comú hi pot ajudar, però aquest ha de remar contra discursos que poden confondre o poden alimentar actituds negatives. Per exemple: cal fer un gran esforç per prevenir l’islamofòbia, però la millor manera no és prohibir certs debats ni amagar determinades informacions, ni tractar amb paternalisme condescendent les comunitats musulmanes de les nostres ciutats. De la mateixa manera que hem d’exigir als nostres governants que la lluita contra el gihadisme no es faci aparcant els valors i les regles que donen sentit a la democràcia, hem d’exigir a tots els responsables religiosos musulmans d’Europa que siguin contundents i actius en la denuncia i prevenció de la radicalització dels joves que se senten atrets per la crida totalitària.

Fa molts anys –des de primers dels noranta– que el professor Gilles Kepel ha explicat a fons que a Europa està en joc l’evolució de l’islam. Els nostres països són el teatre d’una guerra – fitna– entre creients musulmans que es volen adaptar a la modernitat i creients musulmans que participen d’una visió integrista i totalitària de la fe. És difícil separar el fenomen del gihadisme i la captació de joves europeus per part de l’Estat Islàmic d’aquesta pugna entre una religió disposada a assumir el llegat de la Il·lustració i la democràcia i una religió que és un sistema tancat al marge dels valors bàsics europeus. Fa deu anys, Kepel posava el focus sobre el repte principal: “Al conjunt de l’Europa occidental hi viuen més de deu milions de persones originàries del països musulmans. La major part dels seus fills han nascut al Vell Continent, han estat ensenyats en escoles, educats en les seves llengües, aculturats en els seus costums i usos socials de les seves classes populars. La batalla d’Europa, pel que fa a ells, es lliura en dos pols contraris –al mig dels quals la massa d’aquests joves s’obre camí en funció de múltiples factors determinants individuals–”. La detenció ahir de dos germans a Arbúcies, acusats de finançar presumptament l’Estat Islàmic, obre molts interrogants sobre el que avui entenem per integració i per arrelament.

Viurem a París, Berlín, Londres, Roma, Madrid o Barcelona com es viu, des de fa dècades, a Tel Aviv? Madrid ja va patir l’11-M, cal tenir-ho sempre present. Què podem fer per conviure sense embogir amb aquesta guerra que alguns no volen anomenar així? L’assassinat d’un capellà abans-d’ahir en una església de Normandia ens recorda –per exemple– que les sinagogues són protegides, des de fa anys a Europa, per la policia. Tinc més preguntes que respostes, ho sento. Però és millor fer-les en veu alta.

 

Etiquetes: