ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El carrer dels pokémons
4036
post-template-default,single,single-post,postid-4036,single-format-standard,mikado1,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

29 jul 2016 El carrer dels pokémons

L’altre dia, al carrer, vaig veure dos homes pendents obsessivament dels seus smartphones mentre la filla petita d’un d’ells –de tres o quatre anys- travessava sola un pas de zebra en una zona de trànsit molt intens. Els dos ganàpies anaven caçant pokémons i s’havien oblidat de tot, pendents només de capturar bestioles virtuals i sumar punts. L’escena era còmica i era potencialment tràgica. És la febre d’aquest estiu: el Pokémon Go. Una altra moda, la de les selfies en llocs de risc, ja ens ha acostumat a conviure amb la vella estupidesa multiplicada per la novíssima tecnologia, la qual cosa reforça l’absurd quotidià. Vull dir que estem preparats –em sembla- per assumir que un caçador de pokémons acabi prenent mal; una altra cosa és que això provoqui danys a terceres persones, extrem que  -malauradament- no s’ha de descartar pas.

Una de les coses més interessants que diuen els propagandistes del Pokémon Go és el següent argument: aquest joc convida a sortir al carrer, els seus practicants no es queden tancats a l’habitació com passa amb la majoria de videojocs. Vet aquí la seva gran virtut: adolescents i joves (i els adults que s’hi enganxen) tornen als carrers gràcies a la companyia Nintendo. Tornen als carrers i, de passada, fan una mica de cultura: visiten monuments, museus, esglésies, places i llocs emblemàtics on hi ha els anomenats gimnasos de pokémons i les pokeparades. El lleure de les maquinetes virtuals es treu de sobre una de les crítiques habituals dels seus detractors. El jugador ja no és aquell subjecte tancat al seu cau, al contrari: és un caminant incansable que s’ha de fer present en escenaris reals. No diré que el jugador de Pokémon Go és un flâneur en potència, perquè seria una exageració, però no descarteu que darrere dels coloms i les rates virtuals algú acabi imitant Baudelaire.

A mitjans dels anys setanta, tornar al carrer volia dir recuperar algunes festes i inventar-se esdeveniments que convertissin l’espai públic en un lloc alliberat de l’oficialitat que havia generat el franquisme. El nou folklore, el teatre al carrer, el nou circ, la música tradicional reinterpretada, la relectura underground dels carnavals i altres fenòmens van sorgir llavors. Les noves generacions s’apropiaven felices del paisatge urbà. Recordeu que una de les frases més cèlebres de Fraga com a ministre va ser “la calle es mia”. Calia demostrar que això no era cert.

El carrer no és avui de Fraga ni dels que reinventen les festes majors. És dels caçadors de pokémons, agradi o no. Molts joves queden per anar a caçar plegats i –segons m’informa el meu fill- la moda ha aconseguit també que alguns adolescents surtin més sovint de casa. Mai com ara el progrés ha estat tan a prop de la sopa d’all. Si caceu com si no caceu, que el mes d’agost us sigui amable.

Etiquetes: