ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Impostures invisibles
4127
post-template-default,single,single-post,postid-4127,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

14 oct Impostures invisibles

Anna Punsoda –una de les escriptores joves que cal llegir sempre– explicava en un article recent la peripècia que va viure quan va fer unes proves per obtenir una feina en una prestigiosa institució privada d’aquest país. No li van donar la plaça i li van explicar que era perquè feien una tria conservadora, no en sentit ideològic sinó funcional: volien algú que no tingués la pretensió d’introduir innovacions i nous enfocaments en aquella organització. Volien algú que apliqués dòcilment la plantilla i prou. Els propietaris hi tenien tot el dret, esclar. Punsoda va prendre bona nota d’aquesta tendència. La sorpresa de l’escriptora ha vingut després, quan ha comprovat que l’entorn d’aquesta institució propugna, de portes enfora, grans innova­cions en el món educatiu, per fomentar l’esperit crític i “empoderar” (avui si no fas servir aquest verb no ets ningú) les criatures.

Aquest cas convida a pensar en la naturalitat amb què assumim les impostures quotidianes que ens envolten i en les quals –a vegades– participem com a ciutadans. Fem una cosa i en ­diem una altra, sovint amb escassa consciència de fer-ho. Som els mateixos ciutadans que ens indignem (amb tota la raó) davant les impostures poc dissimulades de la classe política i de les elits en general. La severitat amb què jutgem les penoses comèdies morals dels que volen dirigir-nos esdevé indulgència quan ens jutgem nosaltres mateixos i les nostres empreses, esglésies, escoles, clubs, associacions, sindicats, patronals, etcètera. L’assumpte és vell i tots sabem –per exemple– que el món acadèmic denuncia molt bé els abusos de poder dels governs, els partits polítics i les grans corporacions econòmiques mentre, de portes endins, no són poques les actituds autoritàries i arbitràries que es donen en centres dedicats –suposadament– al pensament, el coneixement, la recerca especialitzada i el debat lliure de les idees.

Els impostors no sempre són a dalt de tot, també viuen al nostre costat. I nosaltres –cadascú– també podem ser impostors, arribat el moment. Hem generat un espai públic on sempre cal interpretar un personatge que, en ­realitat, no som capaços de defensar en l’espai privat, quan sortim dels focus. Torno a l’experiència de l’amiga Punsoda: com pot ser que uns venedors acreditats de l’avantguarda educativa gestionin la seva estructura amb rutines tan fortament oposades als valors que cada dia prediquen solemnement? On són més falsos: en allò que és la seva manera de treballar o en allò que han posat a l’aparador per vendre?

Jordi Pujol va confessar un fet que posa al descobert una gran impostura en una figura de dimensions històriques. Va ser un terratrèmol. Pujol no estava sol. Potser hi ha més impostors que no ens pensàvem: invisibles, imperceptibles, absolutament fiables en la seva mentida.

Etiquetes: