ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La textura del diàleg
4187
post-template-default,single,single-post,postid-4187,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

28 nov La textura del diàleg

És difícil que el diàleg pugui conviure amb l’amenaça i amb la represàlia. O dialogues o reprimeixes les dues coses alhora és complicat. S’especula molt, darrerament, sobre una suposada etapa de diàleg entre Madrid i Barcelona arran de la configuració del nou Gabinet de Rajoy. Intencions, simulacres, fum o evidències? De moment, continua l’estratègia de persecució judicial dels polítics independentistes.

És cert que, durant la transició, els reformistes del règim franquista dialogaven mentre feien servir el garrot. Però aquell esquema no serveix per avui, per moltes raons. La principal raó és que llavors hi havia un objectiu compartit, que era edificar un sistema democràtic; ara, en canvi, l’objectiu és justament allò que provoca la discrepància: fer un referèndum en el qual es pugui preguntar sobre una Catalunya independent. Es podrà dialogar sobre fer un referèndum vinculant a l’estil del que va tenir lloc a Escòcia el setembre del 2014? Rajoy i els seus ministres han deixat molt clar que aquest assumpte continua sent tabú. Perquè pactar el referèndum seria admetre que existeix una nació –un demos– que pot decidir sobre ella mateixa. Llavors, sobre què es parlarà?

En el dia a dia, la carpeta d’assumptes pendents és molt gruixuda, començant pel finançament autonòmic i la manca d’inversions en infraestructures. Es poden abordar aquestes realitats mentre el conflicte es va podrint als tribunals? Un conseller es troba amb un ministre i tots dos conversen sobre competències i recursos, com si visquéssim en aquell món d’abans del 2012, però les coses han canviat i ells ho saben. Malgrat tot, el conseller i el ministre han de comunicar-se, esclar. Els ciutadans tenen problemes, les administracions no poden fer d’espectador. El gran conflicte sobre la sobirania no esborra els altres conflictes. El no-referèndum mata la política, però no ­congela la necessitat de fer polítiques. Tanmateix, el temps d’uns i altres no és el mateix. I cada interlocutor té el seu respectiu calendari al cap.

Una cosa és parlar –per exemple– de posar fi a l’escàndol diari del servei de rodalies de Renfe i una altra –de molt diferent– és parlar d’un referèndum que prevengui la secessió. Són converses d’àmbit i nivell incomparables, com és obvi, però és estrany que no acabin vinculades d’una o altra manera, en la mesura que tots els conflictes sobre l’interès general a Catalunya fan referència –per activa o per passiva– al gran conflicte entre un poder estatal centralitzador i una part de la societat catalana disposada a dotar-se d’un nou Estat. El desllorigador d’aquest bloqueig no pot ser altre que assumir la naturalesa política –no judicial– de la demanda independentista. I això té poc a veure amb celebrar un consell de ministres a Pedralbes o amb nomenar un delegat del Govern espanyol que somrigui una mica més quan l’entrevisten.

Etiquetes: