12 des 2016 Imposar el diàleg

No vull fer comparacions entre el ministre de l’Interior anterior i l’actual, però el nou ha demostrat ser un home aferrat fidelment a la veritat, la qual cosa és molt d’agrair en els temps que corren. Sens dubte és la sinceritat i no una relliscada el que ha provocat les declaracions sobre Catalunya de Juan Ignacio Zoido de Brussel·les estant, on va anar per a una reunió de ministres del ram. El ­titular de la cartera de la policia ha dit això: “Jo crec que som majoritaris i que hem d’imposar nosaltres el diàleg i no cedir davant d’aquella mena de xantatge que en ocasions es vol fer a la resta dels espanyols”.

Atenció, molta atenció: Zoido té la gentilesa de recordar al públic que el diàleg entès a la manera del PP i del Gabinet de Mariano Rajoy és una cosa que no es crea, que no es construeix, que no es genera. Estàvem ben equivocats, estimats lectors. El diàleg –ho diu el ministre d’ordre públic– és una cosa que s’imposa. Més o menys com la pau que, per alguns, sempre va ser sinònim de victòria. La pregunta és obligada: i com s’imposa el diàleg? Fins fa quatre dies, a Espanya, el diàleg s’imposava a mastegots, una cosa que va resumir perfectament Goya a les seves famoses pintures negres. En aquesta època, cal esperar més subtileses. Per això han fet l’encàrrec a la vicepresidenta Santamaría. Com s’imposa el diàleg en temps de Facebook? Molt fàcil: et reuneixes amb els que ja estan totalment d’acord amb tu i et fas unes fotos. I declares, tot somrient, que parlaràs de tot menys del que volen parlar aquells amb els quals estàs en desacord. I que –a més– és el centre del problema.

El ministre Zoido va afegir una cosa més: “Convé insistir perquè tota la societat sàpiga distingir entre els que volen arribar a un acord i aquells que el que volen és imposar la seva voluntat”. Vet aquí l’estratègia de Santamaría explicada sense ornaments, per un home d’una franquesa insòlita. De l’assumpte del diàleg català només importa poder dir –d’aquí unes setmanes– que Madrid ho va intentar tot mentre el Govern Puigdemont tirava pel dret. “Convé insistir”, deixa anar Zoido, i és com llegir l’argumentari que la Moncloa envia als seus peons, ben clar i perquè ho entengui fins i tot Xavier García Albiol. Tot cobra sentit, també la disfressa de cap de planta de grans magatzems que s’ha posat Enric Millo.

Amb tot, la clau de l’operació Soraya està en una altra frase de Zoido. Ens la regala quan diu que el diàleg en la transició “va fructificar amb una Constitució de tots i per a tothom; es va saber renunciar per part de totes les parts en benefici de l’interès comú”. Cert, però s’oblida d’una cosa: uns van renunciar més que d’altres, perquè els militars (llavors encara franquistes) estaven vigilant atentament. I van tenir dret a veto, com han explicat els pares de la Constitució del 78. Imposar el diàleg no és, per tant, res d’original.