ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Estat de setge
4219
post-template-default,single,single-post,postid-4219,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

29 des 2016 Estat de setge

Res feia pensar, fa un segle, que Irlanda seria un Estat independent. Era una hipòtesi descartada pels britànics, per la majoria d’irlandesos i per aquells que, des de fora, observaven la vida de l’illa, com Antoni Rovira i Virgili, escriptor, ideòleg del catalanisme i estudiós dels nacionalismes. Hi vaig pensar, en Rovira i Virgili, mentre visitava la magnífica exposició ubicada a l’edifici de Correus de Dublín –conegut per les sigles en anglès, GPO– que explica la insurrecció de Pasqua del 1916, una revolta que va canviar la història del país i que s’ha commemorat aquest any que ara tanquem; el GPO és el principal lloc de memòria de la moderna República d’Irlanda: des d’aquí, Pearse i Connolly van dirigir la resistència contra les tropes de l’imperi més important d’aquella època.

Com és sabut, l’exèrcit britànic va esclafar en menys d’una setmana la insurrecció dels independentistes. Els set firmants de la Proclamació d’Independència van ser executats, igual que nou dirigents més del moviment, entre els quals hi havia Roger Casement, exdiplomàtic que ­havia pres consciència del tracte colonialista que patia el seu país. Gairebé dues mil persones van ser deportades i empresonades per haver participat en l’ Easter Rising. El context d’aquells fets –la Primera Guerra Mundial– va propiciar una repressió duríssima, emmarcada en el relat oficial de la traïció a l’imperi; cal recordar que hi havia molts joves irlandesos lluitant a França i Bèlgica contra els alemanys. El nacionalisme irlandès majoritari en aquell moment era autonomista, articulat al voltant del Partit Irlandès, que feia el paper de frontissa al Parlament britànic, com a soci dels liberals. Sota el lideratge de John Redmond, el seu objectiu era l’establiment de l’autogovern o Home Rule, un assumpte que havia quedat congelat en esclatar la Gran Guerra. Els fenians i els seus continuadors –partidaris de la secessió– no marcaven l’agenda, tot i que tenien una forta presència en associacions esportives i culturals.

En l’edició de juliol del 1914 (pocs dies abans del començament de la guerra) de l’obra Història dels moviments nacionalistes, Rovira i Virgili fa aquest vaticini sobre Irlanda: “Creiem que el Home Rule representa la solució o la quasi solució del problema polític irlandès; però no la solució de l’integral problema nacionalista”. El tarragoní indica que els separatistes presenten aquesta sortida com un engany, però afegeix que “la gran majoria del poble irlandès té la seva confiança posada en el partit acabdillat per Redmond i creu en l’eficàcia del Home Rule”. Així mateix, en el seu estudi sobre el nacionalisme català com a factor de modernització, Vicente Cacho Viu ens recorda que el catalanisme que tenia voluntat d’intervenció política a Madrid va cercar vies en l’exemple dels hongaresos i dels irlandesos. Valentí Almirall volia un “gran partit català” que “com els irlandesos, ha de treballar per a tenir representants per tot arreu, des de les Corts de la nació fins al darrer municipi”. Malgrat que Irlanda no era un model interessant per als catalanistes, a causa del pes de la religió i del debat sobre la propietat de la terra, va servir –segons Cacho Viu– per inspirar el moviment unitari –tan breu– de la Solidaritat Catalana, el 1906.

En un primer moment, els insurrectes irlandesos del 1916 van ser considerats uns bojos per part de la majoria dels seus conciutadans. La premsa local i l’anglesa els van tractar amb hostilitat, i el govern britànic va exagerar els contactes dels rebels amb els alemanys per alimentar el rebuig popular. Però la repressió va ser tan extrema que la consideració general dels perdedors va modificar-se en poques setmanes. Les execucions dels líders nacionalistes van generar un canvi gradual de l’opinió pública i els que eren qualificats de fanàtics i traïdors van ser vistos com a herois i màrtirs. La premsa nord-americana i els grups organitzats d’irlandesos a Nova York i altres ciutats van influir en aquest nou enfocament. La derrota militar va transformar-se en una victòria de l’opinió pública. El general Maxwell, responsable d’imposar la llei marcial, pensava que la mà dura posaria fi al pro­blema irlandès per sempre. El primer ministre britànic, el liberal Asquith, va adonar-se que les repre­sàlies havien aconseguit l’efecte contrari i va ordenar que s’aturessin les execucions.

Ara i aquí, un dels més notables fundadors de C’s ha tingut el bonic detall de recordar, tot parlant de Catalunya, que la Constitució preveu l’aplicació de l’estat de setge. En sentir-lo, vaig pensar en la verda Irlanda, salvant totes les distàncies, esclar. L’actual revolta catalana és pacífica. En les primeres eleccions després de la guerra, el desembre del 1918, els independentistes del Sinn Féin van aconseguir 73 dels 105 diputats que Irlanda enviava al Parlament britànic, mentre que els autonomistes van quedar reduïts a la mínima expressió. El poble irlandès va canviar completament de mentalitat en només dos anys i l’objectiu de la independència va deixar de ser un somni de quatre gats.

Etiquetes: