ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | Selfie amb Todorov
4269
post-template-default,single,single-post,postid-4269,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

10 feb Selfie amb Todorov

Tzvetan Todorov ens ha deixat. Un dels seus llibres, Memoria del mal, tentación del bien, va ser molt important per mi, en un moment donat: em va obligar a pensar d’una altra manera, em va menar cap a noves perspectives i em va obrir camins insospitats. En aquest estudi sobre la història, la política i els traumes del segle XX, Todorov ens posa en guàrdia contra nosaltres mateixos i ens adverteix de la facilitat de les trampes que ens parem des del present quan contemplem el passat. “La memòria –escriu el pensador búlgar– pot ser esterilitzada per la seva forma: perquè el passat, sacralitzat, només ens recorda a si mateix; perquè el passat mateix, banalitzat, ens fa pensar en tot i en qualsevol cosa. Però, a més, les funcions que fem assumir a aquest passat no són totes recomanables d’igual manera”. Els governants ho haurien de tenir ben present, això. Certes polítiques de memòria fan pensar, més vegades que no voldríem, en el drama de les bones intencions portades a la pràctica de manera maldestra.

Aquesta dislocació pot generar –i, de fet, genera– efectes negatius que desfiguren el passat i contaminen el nostre present. És encara recent una exposició al Born on el mal ús d’una estàtua de Franco va desvirtuar l’objectiu de la mostra, organitzada per l’Ajuntament de Barcelona. Les institucions, quan toquen la memòria, haurien de ser sempre com qui porta un camió carregat de dinamita: conducció tranquil·la, segura, experta. És clar que la memòria també és una matèria llaminera que serveix per embolicar d’altres productes, com qui amaga medicines de sabor estrany dins d’un pastís ben decorat. Si el món oficial fa determinats experiments amb la memòria dels anys més durs, no hauria d’estranyar que alguns individus acabin fent-se selfies absurdes davant dels forns crematoris i les cambres de gas dels camps d’extermini. La confusió alimenta la banalització i aquesta, al seu torn, afavoreix la pèrdua de perspectiva. El resultat és la desaparició de tota empatia amb aquells que van sofrir. El respecte que mereixen els morts i el silenci que demana el dolor desapareixen. El seu lloc és ocupat per un buit absolut de sentit, l’esterilització de què ens parla Todorov.

L’autor de la selfie a Auschwitz conviu amb una figura que sembla tot el contrari: el moralitzador. Vivim temps de moralitzadors, que Todorov va preveure lúcidament. El moralit­zador treu beneficis d’assenyalar els altres i del fet de “trobar-se al costat bo de la barrera”. Emparentat amb el fariseu, allò que el defineix no són les seves conviccions, sinó l’estratègia de la seva acció. El moralitzador –avisa Todorov– “convoca la memòria, i en especial la memòria del mal, per ­alliçonar millor els seus contemporanis”. En una època de crisi i cinisme –afegeixo jo– els moralitzadors fan l’agost.

Etiquetes: