08 mar 2019 El garrot del Minotaure

Fan la seva aparició estel·lar al Tribunal Suprem per donar compte dels detalls del que succeeix quan els cops de porra desplacen les paraules. Donen la seva versió dels fets els que eren màxims responsables de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil a Catalunya, sota les ordres, durant la tardor catalana del 2017, del coordinador general Diego Pérez de los Cobos, que va declarar dimarts i dimecres. Un oncle meu els anomenava “gent de gorra”. Com que havia fet la guerra, el meu oncle coneixia la diferència entre els de la gorra i els ciutadans corrents. Porten gorra els militars i els policies, aquells a qui l’Estat encarrega això que els manuals de ciència política denomina –asèpticament– el monopoli de la violència legítima. Ahir, van comparèixer –sense gorra i vestits de paisà– Sebastián Trapote, excomissari en cap de la Policia Nacional, i Ángel Gozalo, excap de la setena zona de la Guàrdia Civil (lluint corbata verda). Eren dos tipus desconeguts per al gran públic fa uns mesos, tornaran a ser-ho d’aquí un temps. La transparència del que controla la transparència.

Des del primer moment de la sessió, són constants les al·lusions al major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero (que ha estat citat per declarar la setmana vinent), que els dos testimonis presenten com un home “reticent a ser coordinat”. Els fiscals, primer Madrigal i després Cadena, insisteixen a preguntar i repreguntar sobre l’actitud del que va ser responsable màxim de la policia catalana, que serà jutjat per delicte de rebel·lió a l’Audiència Nacional. Recordem que la Fiscalia sol·licita onze anys de presó per a qui va liderar la resposta policial després dels atemptats gihadistes a Barcelona i Cambrils del 17 d’agost del 2017. Es percep que Trapero és considerat una cosa propera a un traïdor pels caps dels altres cossos.

Igual com va fer Pérez de los Cobos, Trapote i Gozalo sembren dubtes sobre la lleialtat del major de la policia catalana perquè va preparar “un pla com si fossin unes eleccions normals”, la qual cosa desemboca en la segona tesi dels dos testimonis: els Mossos van actuar amb “passivitat” i “inacció” a l’hora de complir les ordres judicials dictades per impedir el referèndum unilateral. El comissari Trapote qualifica el dispositiu previst pels Mossos d’“insuficient, inadequat i ineficaç”. Per tot això, a primera hora del Primer d’Octubre, Pérez de los Cobos va comunicar els seus subordinats que “passàvem al pla B, la substitució dels Mossos”. Costa de creure que això no s’hagués decidit abans.

A diferència del que va passar amb les compareixences de Rajoy, Sáenz de Santamaría i Zoido, els que avui declaren són i se saben peces sòlides de la maquinària de l’Estat. Els professionals de la força. La gorra i la jerarquia. Constitueixen el garrot massís del Minotaure, imprescindible. Jaume Vicens Vives va escriure que els catalans som un poble que no ha comprès la naturalesa del Minotaure, això és el poder, i per això, segons l’autor de Notícia de Catalunya, no hem aconseguit convertir el fet nacional en un Estat nació. Abans de la rara declaració d’independència i del 155, el diagnòstic de Vicens Vives semblava fatalisme pessimista, però avui reapareix com un esquema esclaridor. El Minotaure espanyol va fer servir la violència i l’independentisme català es va sorprendre, perquè havia oblidat les tesis del cèlebre historiador gironí. Ingenuïtat? Desconeixement? Si no coneixes l’adversari, vas venut. L’advocat Pina pregunta per què no hi va haver mediació als centres de votació en comptes de cops i càrregues. Trapote es posa un mica nerviós, no comptava amb aquesta pregunta, que és d’una altra galàxia. Mediació? El Minotaure s’imposa i punt. Al final, el comissari respon que no hi havia ningú, entre els manifestants, que volgués mediar. Això no és un judici, és una batalla cultural, la qual cosa explica la presència del partit ultra Vox en el paper d’acusació popular.

Durant la jornada del referèndum de l’1 d’octubre, policies i guàrdies civils van carregar amb extrema duresa contra els votants congregats. La brutalitat d’aquelles actuacions es va veure en mitjans de tot el món i ha deixat empremta en la societat catalana. Això va existir siguin quines siguin les sentències. Els que van donar les ordres pretenen, davant el tribunal, un gir radical del relat que ha fixat el bàndol enemic, és la tercera tesi del seu recital: els ciutadans que van acudir als col·legis electorals no eren pacífics, eren presa d’“una excitació que es transformava en actituds violentes”, en paraules del general Gozalo. El judici esdevé, de nou, una cerimònia de tunejat selectiu dels fets, un intent esforçat de rentat de cara del Minotaure. Les defenses aconsegueixen que aflorin algunes contradiccions i llacunes inexplicables, però no trenquen la sintaxi blindada dels compareixents. Ningú no aclareix, per cert, la causa que els enregistraments policials de les càrregues no s’incorporessin al sumari.

A la tarda, el testimoni de Manuel Castellví, excap de la comissaria general d’Informació dels Mossos d’Esquadra, remata –sense pretendre-ho– la lliçó magistral sobre tenir un Estat darrere o no tenir-lo. Malgrat ser també home de gorra, Castellví no té res a veure amb els anteriors compareixents. Està força nerviós quan comença a respondre al fiscal Zaragoza. Aquest policia se sap lluny del Minotaure, caminant sobre vidre, atrapat entre una política de pirotècnia i el sentit institucional. Els Mossos van advertir Puigdemont que era millor no celebrar el referèndum, explica amb la cara llarga. Brolla, inevitable, una de les lliçons d’aquesta novel·la de política, en què el lector no sap mai on hi ha ficció i on picada d’ullet històrica. Forn, que seu al costat de Junqueras i Romeva rere el grup dels advocats, fa cara de circumstància mentre Castellví respon vacil·lant i es fica en jardins infinits. Als antípodes, fa una estona el general Gozalo ha fet un espot de la Guàrdia Civil citant l’himne de l’institut armat –“l’ordre i la llei”– i hem vist el duc d’Ahumada a cavall del Minotaure. La declaració de Castellví resumeix, sense voler, una gran contradicció del procés sobiranista: assajar una ruptura des de l’administració i el carrer, però no del tot. Per tenir un Estat cal comprendre, sense filtres, que el Minotaure és sempre Leviatan.