08 set 2019 Apoteosi del titellaire
El que està passant entre el PSOE i Podem és, entre moltes altres coses, l’èxit de l’assessor polític i el fracàs del líder com a algú que pren decisions confiant en el seu coratge i el seu instint. Guanya l’ spin doctor –Iván Redondo, en aquest cas– i perd el polític –Pedro Sánchez–, que es converteix en un dirigent en mans d’un relat dictat per la pulsió demoscòpica i la tàctica de curt termini. El manual de resistència del president socialista és, en realitat, un manual de contenció: contenir les decisions de pes per exercir només en funció d’una mentalitat electoralista que devora tot el que toca, començant per la mateixa tasca de govern i per qualsevol indici de projecte polític, si n’hi hagués.
Els votants no entenen el que està passant. Per què no tenim govern? De totes les raons que expliquen aquest col·lapse, no és precisament la menys important el canvi de paradigma que suposa posar en mans del guru de torn totes les coordenades sobre les quals treballa el líder. L’ascendent de Redondo sobre Sánchez converteix la resta de ministres en comparses i el partit en una entitat borrosa, fins a extrems xocants; per exemple, el ministre Ábalos –ofuscat per un guió aliè– no recorda que els seus homòlegs catalans –el PSC– tenen acords de govern amb els independentistes en diversos ajuntaments i a la Diputació de Barcelona; per no parlar dels pactes amb els comuns en no poques localitats, començant pel consistori barceloní.
El creixent protagonisme dels assessors de campanya –convertits en assessors de govern– ha arribat a un punt màxim de saturació amb les peripècies de Sánchez, sobretot a partir de la moció de censura que va posar punt final al mandat de Mariano Rajoy. Som davant el triomf i l’apoteosi del titellaire professional –mogut per la necessitat de guanyar tots els comicis que faci falta– i davant el declivi del lideratge basat en la responsabilitat de fer alguna cosa amb els vímets facilitats per les urnes. Si anem a la repetició de les generals, el president en funcions i candidat del PSOE tornarà la pilota a la ciutadania, un exercici que converteix el compromís polític en una cosa similar a les apostes que fa un jugador fascinat pel moviment incessant de la ruleta.
L’ascendent d’Iván Redondo sobre Pedro Sánchez converteix el partit en una entitat borrosa
Sánchez va saber vèncer en unes primàries en les quals ho tenia tot en contra. Va trencar la fatalitat. Aquell renaixement podria haver forjat un líder preparat per al més difícil: generar aliances noves, abordar problemes complexos, superar el marc construït per les dretes, confiar en les seves pròpies promeses… No ha estat així, és evident. La sort de Sánchez no l’ha convertit en un reconstructor de l’esquerra espanyola: només es mou com un reparador ansiós del bipartidisme avariat. Amb Tony Blair i Alistair Campbell ja vam veure el que passa quan els titellaires surten de mare: la política derrapa cap aquell lloc on el públic no comprèn res i els actors converteixen els arguments en metadona mental. És una pena, és un desastre.