ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La criatura d’Errejón
5350
post-template-default,single,single-post,postid-5350,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

27 set La criatura d’Errejón

Íñigo Errejón, que va ser el número dos de Podem, ha creat una formació política (plataforma, coalició) i l’ha batejat com a Més País. Abans havia creat Més Madrid i potser algú va pensar que el pas següent lògic seria Més Espanya, però no ha gosat, ell sabrà per quins motius. A les eleccions del 10 de novembre, els electors d’esquerres trobaran una nova oferta, situada intencionadament entre el PSOE i Unides Podem. Vistes algunes alegries gens dissimulades davant el naixement del nou artefacte, és evident que la màxima clàssica del poder continua vigent: “Divide et impera”.
 
Més País té, per als catalans que ja no som joves, ressonàncies pujolianes. La desapareguda Convergència i Unió de Jordi Pujol tenia una pila d’eslògans en què la paraula país era la substància. Recordeu que el líder convergent va passar del que anomenava “fer país” a “fer política”. Tot ­això ara és arqueologia pura, però serveix per comprendre de quina manera les paraules i el seu significat no es creen ni es destrueixen, sinó que es transformen, com la matèria.
 

L’impulsor de Més País és un dels divulgadors que afirmen que hi ha un populisme bo


 
D’altra banda, Errejón és un dels divulgadors de les teories que afirmen que hi ha un populisme bo, un nacionalpopulisme de potencial emancipador, que s’ha de posar en marxa també a les societats desenvolupades. Estudiós i observador directe dels nous populismes llatinoamericans d’esquerres, l’impulsor de Més País té al cap un patriotisme “de la gent”, que no rebutja els elements identitaris perquè sap que pesen més que no sembla a l’hora de posar una papereta en una urna. Pablo Iglesias també ha parlat d’aquest patriotisme allunyat del discurs de les dretes.
 
No li ha posat Més Espanya ni Més Nació. Errejón té una gran vista comercial. El mot país és bonic, no és tan solemne com els altres i evoca una realitat que té a veure amb el paisatge més que amb la política. El país és una postal física i humana, en la qual les institucions queden en segon pla. El país són les muntanyes i els rius, els camins i els pobles, també les persones que viuen i treballen en un determinat territori. Quan es parla de la nació, tothom està en guàrdia i quan es parla del país, tothom es relaxa. L’enyorat José Antonio Labordeta va fer un programa de televisió, de notable èxit, que portava per títol Un país en la mochila . El cantautor viatjava i parlava amb gent diversa de les Espanyes, i aquell to amable i civilitzat feia pensar que havíem superat tots els conflictes històrics de la Pell de Brau.
 
Crear un partit és una tasca molt difícil. Admiro els que ho fan. La contemplació de certs dirigents i quadres de vells i nous partits em confirma en aquesta opinió, sobretot perquè costa molt filtrar els arribistes, els rucs, els fanàtics i els mediocres que troben la moma en els aparells. Dit això, si el nom sona bé, mitja feina ja està feta.

Etiquetes: