ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | L’objectiu més important
5507
post-template-default,single,single-post,postid-5507,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

13 oct L’objectiu més important

I després de les manifestacions què? És la pregunta. Les manifestacions contra la sentència del judici als líders del procés –multitudinàries i rellevants– no duraran sempre. Encara que aconsegueixin diversos dies de ressò informatiu i atenció internacional, s’acabaran. La Catalunya independentista està empipada, però no està vivint un clima preinsurreccional. No hi haurà res semblant al momentum que esmentava Quim Torra, si no és que passa alguna cosa imprevista, esclar. Sempre cal deixar una porta oberta a factors inesperats, com seria que es repetís la repressió policial sobre persones indefenses i pacífiques. El Govern en funcions de Pedro Sánchez no vol caure en aquest error, sobretot quan certs discursos de gent uniformada provoquen inquietud. Li convé a Madrid abocar benzina al foc? No. Altra cosa són les fantasies de determinats sectors que viuen de l’erari i s’atorguen protagonisme quan es parla de banderes. Esperem que el Govern controli bé l’Estat. Igual que ERC i JxCat no poden deixar els carrers en mans de qualsevol.
 
La sentència representa un punt i apart, es vulgui o no. No pas un punt final. Un cop el Suprem s’hagi pronunciat oficialment, el repte dels dirigents de l’independentisme català es concreta en una missió: trobar, fixar i anunciar el nou centre de gravetat de la política sobiranista per als propers anys. Ni més ni menys. El més urgent serà gestionar l’impacte de les penes dictades, participar als comicis del 10 de novembre, i combinar protestes i acció institucional sense posar les institucions als peus dels cavalls. Tot això exigeix decisions imminents, però no serà el més important. Repeteixo: l’objectiu primordial és encertar en la definició del nou centre de gravetat de l’independentisme polític, del qual es derivarà tota la resta: projecte, estratègia, discurs, pactes i lideratges.
 

El més important és encertar en la definició del nou centre de gravetat de l’independentisme


 
El centre de gravetat de la política independentista entre el 2012 i el 2017 va ser aconseguir un referèndum, primer pactat i després, unilateral. Mentre això passava, el centre de gravetat del Govern espanyol pel que fa a Catalunya era transferir la responsabilitat del conflicte a fiscals i jutges. Canviarà l’enfocament de Madrid? La resposta la tindrà el gabinet central que surti de les generals del novembre, i tot dependrà de la política d’aliances del PSOE. Oriol Junqueras i ERC han donat pistes sobre quin centre de gravetat volen per a la política independentista: ampliar el suport social, abandonar la política de blocs, i implementar l’acció institucional, sobretot en la dimensió social i econòmica. El món postconvergent, Carles Puigdemont i Quim Torra no es demanen sobre el centre de gravetat, perquè això intensificaria la discòrdia interna; per això aparquen la qüestió i se centren en els missatges antirepressius mentre estan pendents de les oscil·lacions de Waterloo. L’independentisme català haurà de reescriure la seva promesa. El 10-N servirà també per saber quines figures tenen més suport per fer-ho.

Etiquetes: