ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | La ferida i l’horitzó
5541
post-template-default,single,single-post,postid-5541,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

17 oct La ferida i l’horitzó

Deia Isaiah Berlin, filòsof i historiador de les idees, que tot nacionalisme “si més no a Occident, es crea per les ferides infligides per la coacció”. La sentència del Tribunal Suprem contra els líders del procés ha abocat sal a la fe­rida, com era previsible per a qualsevol persona mínimament informada. Les gi­ragonses retòriques que fan els redactors de la sentència per establir el fonament del delicte de sedició a partir de manifesta­cions pacífiques (així ho acrediten les cròniques periodístiques dels fets del 20 de setembre i de l’1 d’octubre del 2017) palesen que l’enfocament penal de la crisi catalana és una sortida forçada i en fals, que empitjora l’escenari i, de retruc, rebaixa la qualitat de la democràcia espanyola, com han notat diversos juristes de prestigi; avui, a la llum de la sentència del procés, tota dissidència social i política a Espanya té un perímetre d’expressió més reduït, més fràgil i més arbitrari.
 
El contenciós Catalunya-Espanya és una ferida que està més oberta que fa dos anys. Escapçar el moviment independentista no ha desmobilitzat els dos milions de persones que han abraçat aquesta idea, al contrari. Es pot fer política quan la ferida va supurant? Serà molt complicat mentre la presó per a nou persones projecti la seva ombra diària sobre qualsevol decisió, discurs i gest. L’horitzó immediat és la cronificació del conflicte, el seu enquistament, amb oscil·lacions més o menys percep­tibles, arran de fets previstos i circumstàn­cies no contemplades que es combinen sempre per donar lloc a episodis que permeten assegurar que la història mai no es repeteix, encara que ho pugui semblar.
 

Catalunya pateix una crisi d’autoritat, que no és exactament el mateix que una crisi de lideratge


 
Som en el moment que la ferida cou més. Les marxes de gent pacífica cap a Barcelona demostren que l’independentisme té un arrelament social i una capacitat de resistència que no poden ser menystinguts per ningú. D’altra banda, els aldarulls violents que s’han produït en diverses ciutats les últimes nits demostren que l’independentisme ha de vigilar, perquè el seu caràcter democràtic no sigui trencat per dinàmiques descontrolades que es girarien contra aquesta causa i l’abocarien a la margina­litat d’altres èpoques. El fet que l’independentisme estigui alhora al carrer i al Govern de la Generalitat exigeix una cura màxima dels responsables institucionals, i no només dels que dirigeixen els Mossos d’Esquadra. En aquest sentit, determi­nades escenificacions del president Torra posen la presidència de Catalunya en una contradicció insalvable, i erosionen la potencialitat d’un càrrec que, des dels temps de Francesc Macià, no és el d’un simple cap de govern.
 
Per sota de la ferida, Catalunya pateix una crisi d’autoritat, que no és exactament el mateix que una crisi de lideratge. Els líders polítics i socials de l’independentisme han estat empresonats i són a l’exili, i això ha obligat a madurar a corre-cuita una sèrie de dirigents que formaven part de la ­segona o la tercera línia. Aquesta realitat és de gestió ingrata, però només tangencialment té relació amb l’altra. La crisi d’autoritat prové de la suma de factors tan diversos com la crisi econòmica, la mala imatge dels partits, la corrupció, el tacticisme, el populisme, el cas Pujol, les maneres de certes elits i la por de dir coses que no siguin ben rebudes pel gran públic. L’ascendent de figures populars molt especials, com Pep Guardiola, per exemple, tapa aquesta absència amb el miratge d’un efecte estimulador de l’autoestima exprés. Però l’autoritat és una altra cosa i no sempre resulta ni simpàtica ni atractiva. Aquest problema té poc a veure amb aquella crisi de l’autoritat de què parlava Josep Pla l’any 1924, excepte en un punt, secundari però no menor, que fa pensar en els nostres dies i en les nostres batusses: “Els partits, els moviments, moren del mal de la unanimitat i viuen de l’escissió”.
 
Un amic m’envia un missatge de Telegram: “Navegar sense brúixola ni cartes de navegació, quan fa mal temps, ho fa molt difícil tot”. Resoldre la crisi d’autoritat implicaria tornar a tenir brúixola i cartes marítimes, però ara som on som. Sal a la ferida, protestes i gestió d’unes institucions afeblides des de fora i des de dins, amb la repetició de debats que ens porten fins al límit de les nostres faules, allí on –envoltat de miralls que ens desfiguren– ens espera el psicòleg per administrar-nos algun remei que ens permeti dormir malgrat el soroll de l’helicòpter. Els nostàlgics de la Rosa de Foc juguen un partida de pòquer amb els taxidermistes de la falsa ruta , mentre els fantasmes fluorescents de Francesc Cambó i Lluís Companys es passegen per darrere dels contenidors cremant, que són deu vegades menys que els que van encendre les armilles grogues a París, on no hi ha crisi d’autoritat, esclar.
 
Les ferides no es curen amb el temps. Les ferides poden gangrenar-se i, llavors, arriba l’amputació inevitable. L’amputació és justament el que fa més por a Madrid des de fa segles, un temor que ha posat en marxa una represàlia que, com totes, fa més gran i més sagnant la ferida. Paradoxa suprema.

Etiquetes: