ajax-loader-2
Francesc-Marc Álvaro | El gust de les rebaixes
5700
post-template-default,single,single-post,postid-5700,single-format-standard,mikado-core-2.0.4,mikado1,ajax_fade,page_not_loaded,,mkd-theme-ver-2.1,vertical_menu_enabled, vertical_menu_width_290,smooth_scroll,side_menu_slide_from_right,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive

18 nov 2019 El gust de les rebaixes

Els contactes entre els independentistes catalans i els dos partits que han acordat fer govern a Espanya no es poden deslligar de les expectatives que ERC i JxCat tenen de cara a les futures eleccions catalanes. El que els republicans i els postconvergents acabin fent a ­Madrid determinarà el discurs i la redefinició estratègica que imposa el nou context postsentència del Tribunal Suprem. Els de Junqueras ja tenen totes les cartes a la mà per pensar quina partida volen jugar, mentre que la situació de Puigdemont a Europa fa que JxCat es mogui en unes coordenades més provisionals, més tàctiques i més pendents de les oscil·lacions emocionals de les bases. És molt difícil que des de contextos tan diferents es pugui fixar una posició compartida per ne­gociar amb el PSOE i Podem.
 
Els comicis del 10-N han certificat la divisió de l’inde­pendentisme en un sector gradualista (ERC) i un sector im­mediatista (JxCat i la CUP) que manté el plantejament que va fracassar l’octubre del 2017. Des del seu gradualisme, els re­publicans afronten la negociació per facilitar la constitució del gabinet Sánchez-Iglesias, un repte que implica parlar encara més clar a la pròpia parròquia del que han parlat fins ara, un exercici indispensable que no es pot deslligar del comerç dels escons. “A canvi de què investireu Sánchez?”, demana el ­votant independentista, mogut per una profunda malfiança i pel mite d’aquelles transaccions que el vell nacionalisme pujolista exhibia en el passat. Plantejat en aquests termes l’indispensable concurs d’ERC per evitar nous comicis generals, tota resposta tindrà el gust de les rebaixes, perquè avui el PSOE no accepta parlar d’un referèndum d’autodeterminació ni d’una amnistia, tenint en compte que hi ha coses que es podrien preveure però que no es poden anunciar per evitar, precisament, que siguin avortades. Aragonès i Rufián estan explorant com es pot aterrar, passant o no pel document de la cimera de ­Pedralbes, en un terreny de diàleg concret, no fum. Sánchez també ha de cedir. El procés prometia poesia i això és prosa. Fer política. Parlar més clar i gestionar la decepció, perquè abandonar l’èpica genera decepció. I no fer cas dels que veuen “traïdors” a cada cantonada.
 

El tema no és què dona Sánchez, sinó què fa l’independentisme per assegurar el seu capital

 
Els independentistes que no entrin en aquesta lògica abra­çaran l’estratègia del “Com pitjor, millor”, que ho basa tot en la creença que l’espiral acció-reacció am­pliaria la base social del moviment i faria possible un camí rupturista. Però ja hem vist que les protestes provocades per la sentència del Suprem no es tradueixen en un augment ­espectacular de vots. L’independentisme està més indignat que mai, però no és més gran que fa dos anys. I no ho dic per les xifres del darrer sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió –recollides abans que se sabessin les condemnes–, sinó pels resultats del 10-N, que mostren una pujada de només tres punts per als independentistes. La qüestió de fons no és què dona Sánchez, sinó què decideix l’independentisme per assegurar el seu capital polític.

Etiquetes: